Educació literària

En els currículums de la llengua castellana i literatura (Decret d’ensenyances mínimes) no es parla de la ensenyança d'aquesta, sinó “d’Educació literària”. Per ensenyar “literatura” s’ha entès tradicionalment la transmissió de coneixements, un conjunt d’autors y obres considerades com un patrimoni nacional i, junt amb això, l’ensinistrament en determinats mètodes d’anàlisi i comentari de textos. L’ expressió “educació literària” es refereix a la ensenyança i l’aprenentatge d’habilitats i destreses necessàries per a llegir de forma competent els textos literaris.

En primer lloc, es busca promoure en l’alumnat la experiència literària, és a dir, el descobriment per part del lector de què paraules que algú va escriure en un altre temps, o en un altre lloc, tenen que veure amb ell i la seua relació amb el món. Però l’experiència de allò literari pot tenir també una dimensió pública, social. En el nostre context cultural hi ha persones que lligen perquè decideixen fer-ho sense que ningun docent els obligue; hi ha establiments on la gent entra lliurement, fullejar, encarrega i compra llibres; en els noticiaris i en els periòdics es parla d’escriptors, de premis, de celebracions; hi ha biblioteques públiques on es llig  i es demanen prestats llibres; hi ha lectors que es reuneixen per parlar d’allò que llegien, etc.

L’educació literària implica, també, guiar en les lectures. La paraula “guiar” té ací dos sentits:

·          Mostrar, oferir, invitar, per si es produeix la revelació d’allò estètic.

·         Portar de la ma, ajudar a botar obstacles, ensenyar a superar-los quan ja no  es tinga un guia.

Guiar implica, pues, aprenentatge, coneixement d’estratègies de lectura. I és ací on es plantegen dos importants problemes didàctics:

  1. Quins sabers es consideren necessaris per a millorar la competència lectora dels     estudiants?

     2. Quins procediments didàctics són els adequats?

Pel que fa als sabers necessaris, distingirem dos tipus:

·         Coneixements relacionats amb contextos històric-culturals.

·         Coneixements sobre la tradició literària, en una doble direcció:

o   Els temes i tòpics que recorren la història literària.

o   Les formes convencionals (convencions de gènere, procediments retòrics, etc.)

El problema es determinar quins coneixements són pertinents, amb quina dosi hi ha que introduir-los, en quin moment i de quina manera.

En quant als procediments didàctics, serà necessària una metodologia basada en la lectura compartida en l’aula i en la realització d’activitats que ajuden a “mirar” els textos, a obtindre informacions necessàries per a comprendre’ls millor, a dotar-los de sentit mitjançant activitats de recreació, d’imitació, de canvi de gènere, etc. Un aspecte de l’educació literària és la experiència d’allò literari com un component de la nostra cultura.

La literatura també habita la Red en forma de biblioteques virtuals, seccions i noticies en la premsa digital, revistes literàries digitals, webs per a l’orientació de la lectura, etc. El coneixement d’aquests llocs i la seua incorporació com a recursos per a una lectura més competent deuria ser un objectiu educatiu. La major part de les obres literàries que trobem en Internet són literatura digitalitzada, açò és, obres impreses que s’han digitalitzat. Però disposem en Internet de textos clàssics que van més enllà de la mera digitalització de l’obra impresa i incorporen elements multimèdia, ferramentes interactives i organització hipertextual. Aquests exemples prefiguren un mode de llegir els textos clàssics que s’ha de tenir en compte en la classe de literatura.

La relació entre les TIC i l’educació literària pot ser considerada en dos direccions. Per un costat, Internet aporta nous objectius a l’educació literària, ja no podem ser aliens a la presència de la literatura en la Red, o a les noves formes de lectura que les tecnologies digitals estan introduint. A més, les TIC poden contribuir a aconseguir d’una manera més eficaç els objectius tradicionals relacionats amb la comprensió dels textos literaris, donat que proporcionen ferramentes i recursos multimèdia per a la creació i la recreació de textos, i per a la publicació de les produccions dels estudiants. L’ús d’aquests recursos no es pot considerar solament com una modernització dels instruments de treball en l’aula, sinó que aporten aspectes importantíssims a l’educació, com el treball en equip i el caràcter públic de les produccions que es difonen per la Red. 
(Felipe Zayas, 2014)