dimecres, 23 de març del 2016

Gènere narratiu

La narrativa és el gènere de les obres en les quals es relaten uns fets inventats o reinventats, desenvolupats en un espai i en un temps determinats, fets que parteixen d'una realitat concreta i que arriben als lectors a través del llibre. L'obra narrativa, posada a les nostres mans per a llegir-la, és el terreny on es desenvoluparà un “joc”. Per tal de menar-lo a bon fi, cal que entre els dos participants, l'autor i el lector, s'estableixi un acord tàcit: tots dos han de fer veure, han de fingir, que el que s'explica en el llibre és real. I això, tant si l'autor, mitjançant pròlegs, o com siga, s'entesta a proclamar que es tracta d'una cosa verídica com falsa, ja que aquest és un dels paranys permesos pel mateix joc.

Els temes propis de la narració són els que estan relacionats d'una manera directa amb els aspectes bàsics i elementals de la vida i deriven de la posició de l'home dins un determinat context social. Així tenim: l'adaptació o inadaptació a aquest medi social; l'afany d'assolir-hi una posició econòmica, social o política més elevada; problemes religiosos, laborals, polítics, etc.

Els personatges poden ser:

1. Arquetipus o personatges plans, és a dir, poc individualitzats, caracteritzats per uns pocs trets, generalment definits per la tradició i que no evolucionen al llarg de la narració.
2.    Personatges rodons, és a dir, personatges perfectament individualitzats i caracteritzats, ja siga directament (a través del retrat o la descripció física i de l'etopeia o descripció del caràcter), o indirectament, a través de l'acció; solen evolucionar i canviar al llarg de l'obra. En la novel·la els personatges principals acostumen a ser personatges rodons, persones, és a dir, funcionen tal com es manifesten en l'àmbit social i tal com són en privat; d'aquesta manera apareixen la dissociació i el conflicte entre el personatge tal com és en la intimitat i tal com es manifesta davant el món exterior. Els centres bàsics on s'articula la creativitat del novel·lista són: l'anàlisi de les relacions humanes i la dels fenòmens històrics i socials.
En les obres narratives no hi ha coincidència entre autor i narrador. Identificar el qui explica amb el qui ha escrit és, lamentablement, un error molt estès i font d'una infinitat de tergiversacions i malentesos. El narrador és el descendent directe dels joglars dels cants heroics i de tots aquells que durant segles, arreu del món, han practicat l'art d'explicar rondalles, però que, en manifestar-se a través del llibre, no renuncia als mecanismes de la narració oral. Per això, encara que el llegim, tenim la sensació d'escoltar-lo. El narrador és una convenció, un artifici més entre tots els que fan possible que el text pugui esdevenir una obra d'art. Es tracta d'un artifici fonamental, ja que en tota obra narrativa el més important no és pas el “què” s'explica sinó “com” s'explica. El narrador ens dóna la perspectiva, el punt de vista des del qual ens hem de situar davant els fets narrats. Els tipus més generalitzats de narrador són els següents:

•  El narrador protagonista : El personatge principal, entre els que intervenen en els fets narrats, és el que, en primera persona, ens va parlant del que li passa o li ha passat. Exemple: La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

•  El narrador personatge: és un personatge que intervé, en un grau més o menys destacat, en els fets que explica. Exemple: Vint mil llegües de viatge submarí de Jules Verne o Bearn de Llorenç Villalonga.

•  El narrador testimoni: Es tracta d'un testimoni, més o menys directe, però no participant, en els fets que explica. Exemple: Lord Jim de Joseph Conrad o Jardí vora el mar de Mercè Rodoreda.

•  El narrador editor : Es tracta d'algú que fa veure que ha trobat en algun manuscrit o llibre rar l'explicació d'uns fets, els llig, els narra, els explica, però no els transcriu literalment. Exemple: Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes o Els promesos d'Alessandro Manzoni.

•  El narrador omniscient : és el que no està implicat en els fets narrats, sinó que se'ls mira des d'una certa distància: els selecciona i els mostra; en alguns casos, fins i tot opina i participa. La forma pròpia d'expressió d'aquest tipus de narrador és en tercera persona. Exemple: Guerra i pau de Tolstoi o La febre d'or de Narcís Oller.

(Escola Tecno, Llengua i Literatura catalana)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada