La narrativa és el gènere de les obres en les
quals es relaten uns fets inventats o reinventats, desenvolupats en un espai i
en un temps determinats, fets que parteixen d'una realitat concreta i que
arriben als lectors a través del llibre. L'obra narrativa, posada a les nostres
mans per a llegir-la, és el terreny on es desenvoluparà un “joc”. Per tal de
menar-lo a bon fi, cal que entre els dos participants, l'autor i el lector,
s'estableixi un acord tàcit: tots dos han de fer veure, han de fingir, que el
que s'explica en el llibre és real. I això, tant si l'autor, mitjançant pròlegs,
o com siga, s'entesta a proclamar que es tracta d'una cosa verídica com falsa,
ja que aquest és un dels paranys permesos pel mateix joc.
Els temes propis de la narració són els que
estan relacionats d'una manera directa amb els aspectes bàsics i elementals de
la vida i deriven de la posició de l'home dins un determinat context social.
Així tenim: l'adaptació o inadaptació a aquest medi social; l'afany d'assolir-hi
una posició econòmica, social o política més elevada; problemes religiosos,
laborals, polítics, etc.
Els personatges poden ser:
1. Arquetipus o personatges plans, és a dir, poc individualitzats,
caracteritzats per uns pocs trets, generalment definits per la tradició i que
no evolucionen al llarg de la narració.
2. Personatges rodons, és a dir, personatges perfectament individualitzats i
caracteritzats, ja siga directament (a través del retrat o la descripció física
i de l'etopeia o descripció del caràcter), o indirectament, a través de
l'acció; solen evolucionar i canviar al llarg de l'obra. En la novel·la els
personatges principals acostumen a ser personatges rodons, persones, és a dir,
funcionen tal com es manifesten en l'àmbit social i tal com són en privat;
d'aquesta manera apareixen la dissociació i el conflicte entre el personatge
tal com és en la intimitat i tal com es manifesta davant el món exterior. Els
centres bàsics on s'articula la creativitat del novel·lista són: l'anàlisi de
les relacions humanes i la dels fenòmens històrics i socials.
En les obres narratives no hi ha coincidència
entre autor i narrador. Identificar el qui explica amb el qui ha escrit és,
lamentablement, un error molt estès i font d'una infinitat de tergiversacions i
malentesos. El narrador és el descendent directe dels joglars dels cants
heroics i de tots aquells que durant segles, arreu del món, han practicat l'art
d'explicar rondalles, però que, en manifestar-se a través del llibre, no
renuncia als mecanismes de la narració oral. Per això, encara que el llegim,
tenim la sensació d'escoltar-lo. El narrador és una convenció, un artifici més entre
tots els que fan possible que el text pugui esdevenir una obra d'art. Es tracta
d'un artifici fonamental, ja que en tota obra narrativa el més important no és
pas el “què” s'explica sinó “com” s'explica. El narrador ens dóna la
perspectiva, el punt de vista des del qual ens hem de situar davant els fets
narrats. Els tipus més generalitzats de narrador són els següents:
• El narrador protagonista : El personatge principal, entre els que
intervenen en els fets narrats, és el que, en primera persona, ens va parlant
del que li passa o li ha passat. Exemple: La Plaça del Diamant de Mercè
Rodoreda.
• El narrador personatge: és un personatge
que intervé, en un grau més o menys destacat, en els fets que explica. Exemple:
Vint mil llegües de viatge submarí de Jules Verne o Bearn de
Llorenç Villalonga.
• El narrador testimoni: Es tracta d'un
testimoni, més o menys directe, però no participant, en els fets que explica.
Exemple: Lord Jim de Joseph Conrad o Jardí vora el mar de Mercè
Rodoreda.
• El narrador editor : Es tracta d'algú
que fa veure que ha trobat en algun manuscrit o llibre rar l'explicació d'uns
fets, els llig, els narra, els explica, però no els transcriu literalment.
Exemple: Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes o Els
promesos d'Alessandro Manzoni.
• El narrador omniscient : és el que no
està implicat en els fets narrats, sinó que se'ls mira des d'una certa
distància: els selecciona i els mostra; en alguns casos, fins i tot opina i
participa. La forma pròpia d'expressió d'aquest tipus de narrador és en tercera
persona. Exemple: Guerra i pau de Tolstoi o La febre d'or de Narcís
Oller.
(Escola Tecno, Llengua i Literatura catalana)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada