Paratextos

Tot i que la noció de paratext no forma part del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), el seu ús és freqüent en l'àmbit de la lingüística. Es coneix com paratext a aquells missatges, postulats o expressions que complementen el contingut principal d'un text. La seva finalitat és aportar més informació sobre l'obra en qüestió i organitzar la seua estructura.

El títol i els subtítols d'un llibre són considerats com paratextos, igual que un pròleg, les dedicatòries, un índex, les notes al marge i altres enunciats. Aquests paratextos són creats pel mateix autor.

Suposem que un autor escriu una novel·la de 120 pàgines sobre un nen que volia visitar la Lluna. En totes aquestes pàgines desenvolupa la seua història: a part, inclou paratextos com el títol ("Somnis que escapen del món"), subtítols ("El naixement d'una il·lusió", "Preparatius per al vol") i una dedicatòria ("A la meua dona Fàtima i els meus fills Romeo i Luis ").

L'editorial, d'altra banda, també pot incloure paratextos, independentment dels inclosos pel mateix autor. Així apareixen textos en solapes ("John Kuclick, nascut el 18 de març de 1940, és un autor nord-americà que va començar la seua carrera literària quan tenia 18 anys..."), el llom ("Somnis que escapen del món, de John Kuclick ") i en altres sectors del llibre.

Quan l'obra en qüestió és una investigació, és habitual que l'autor esmente les fonts que va consultar a la bibliografia. També és probable que, si el llibre és de caràcter tècnic, es presente un glossari. Les dues seccions (bibliografia i glossari) formen part dels elements paratextuals.

El paratext obri les portes a l'anàlisi i la crítica del discurs, així com a la seua ampliació o síntesi a través de notes i pròlegs que complementen el missatge principal. D'altra banda, la seua presència compensa d'alguna manera l'absència del receptor en el moment de l'escriptura, la qual cosa repercuteix en què no puga tenir lloc un intercanvi d'idees durant la lectura.

Una de les funcions del paratext és guiar al lector per assegurar-li una lectura efectiva. En textos de caràcter tècnic, per exemple, és normal que s'indique a través de petites anotacions quina secció convé consultar per aprofundir més sobre un determinat tema, o bé que s'incloguen imatges que ajuden a entendre el contingut.

Dins el paratext és possible reconéixer elements de tipus factual, icònic i material; alguns autors consideren que els últims dos pertanyen a una mateixa classe, que denominen simplement paratext icònic, de la qual formen part els gràfics i les il·lustracions, que es diferencien clarament dels components verbals del paratext factual. Altres classificacions inclouen els conceptes de peritexto (envolta el text principal però es troba en el llibre) i epitexto (es troba fora dels límits del llibre).

L'estructura del peritexto, la definició coincideix amb la idea que generalment es té del paratext en si, conté informació que pot ser redactada pel mateix autor o pel seu editor (peritexto autoral o editorial, respectivament). El normal és que l'autor s'ocupe del paratext que busca millorar la comprensió del text, mentre que l'editor genere el contingut relacionat amb els aspectes publicitaris del llibre.

El epitexto és un tipus de paratext que pot utilitzar-se per a la promoció d'un llibre, com passa amb el material difós per les editorials per anticipar un llançament: reportatges, presentacions, ressenyes en diversos mitjans de comunicació, cartells i catàlegs. Si bé la funció del epitexto és diferent d'aquella que compleix un gràfic o una nota dins d'un llibre, no deixa de ser contingut relacionat amb el mateix, ja que té l'objectiu de capturar l'atenció del públic i dirigir-la a les seues pàgines. (RAE)