Rondalla: "Els guants de la felicitat" (Enric Valor)

Hi hagué, fa molts segles, un poderós marqués castellà. El castell era damunt d’una muntanyola i estava rodejat d’un jardí amb moltes plantes i arbres. Als peus del castell reposava, tranquil·la població. El marqués, que es deia Bernat de Vilian, s’havia criat en perpètua guerra amb els moros i amb els cristians veïns.

La seua muller, morta feia quinze anys de sobrepart, li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica, amb uns cabells com la nit, suaus i onejats, i uns ulls negres que enamoraven.

La filla Brunilda, era molt animosa i desperta, però estava sempre tancada al castell, perquè son pare, que se l’estimava moltíssim i creient protegir-la, li feia passar una vida molt trista i rodejada de avorriment. El seu pare, sols li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida, que se l’estimava també molt.

El seu pare tenia tanta por de que la seua filla s’enamorara i que finalment acabara com la seua mare.

Tanmateix, un matí, li agafaren moltes ganes de plorar, de estar al llit i de morir. El marqués  era aquell matí al seu gabinet de caça amb un criat. De sobte, va sentir trucar a la porta, i era Roseta.

–Què vols? Què succeeix?

–Senyor, Brunilda ha caigut malalta.

–Pare, vull anar-me’n on està la meua mare… vós em teniu en presó, i el meu cor necessita llibertat.

–Bé, Brunilda… No et caldrà anar al cel. Diumenge, dia de Pasqua, eixirem tots dos plegats a l’església.

Per fi, va arribar el diumenge de pasqua...

Eh, però avans haurem de contar tot el que va passar.

Tens raó, l’any anterior a tot açò, El marqués va tindre una petita guerra amb Raül de Mataplana, senyor de Penella i veí seu. No hi va haver vencedors ni vençuts; però quan Raül de Mataplana tornava cap al seu castell, muntat en un cavall, el feriren i morí allí mateix als braços del seu fill únic, en Carles.

Una vegada contat açò, tornem al Diumenge de pascua. En Carles de Mataplana s’enterà de que la filla del marquès anava a eixir del castell. Aquest, disfressat de pobre, arribà a la població del Marquès de Vilian i els esperà a les portes de l’esglèsia.  D’altra banda,  Brunilda no parava d’escoltar comentaris de gent del poble com...:

–És fina, és ben bonica, es molta dolça.

Ja arribaven a l’església. Dring, drong, feia la campana. Brunilda mentre donava les monedes, es tallà en sec quan va veure, vora la porta de l’església,  a un jove  que la va impressionar profundament pels seus ulls bells i imperiosos.

Acabada la missa, intranquil·la, volgué distraure’s una mica més, i va dir al seu pare que volia anar al mercat. Ell, no quedant-li altre remei, ho consentí. Al mercat, Brunilda volia mirar-ho tot. Passaren per davant d’una tenda que exhibia petites joies barates, vidrets, amulets, collars… El venedor els digué amb seguretat:

–Senyora, senyor… passeu dins, si us plau, que tinc una cosa que us interessarà.

Entraren  i, a l’acte, Brunilda es va encapritxar d’uns guants fets d’un teixit finíssim en fil d’or.

–Bon gust teniu, gran senyora! Açò, no sols són uns guants luxosíssims i de gran valor material, sinó que tenen la propietat de conduir la persona que els usa a la més completa felicitat.

El marqués estava content ja que s’havia resolt el seu principal problema: el de la felicitat de la seua filla sense que fos necessari que ella es casàs. En conseqüència, ara ja no pensava traure-la més del castell, i donà ordes per tal que tancassen qualsevol finestra per on Brunilda pogués veure una altra vegada algun home en la flor de la joventut.

Carles de Mataplana, que no altre era el jove que, disfressat, havia quedat impressionat per la Brunilda a la porta de l’església, va quedar-se encara quinze dies més a la població de Vilian, per tal de tornar a veure, de qui s’havia enamorat seriosament. Per fi, un dia, abans de tornar-se’n al seu castell, decidí fer una arriscada prova. Eixa mateixa vesprada, Carles s’altà als jardins del Castell del Marqués de Vilian. Estava convençut de que els déus dels enamorats els protegien.

Quina emoció quan veu la seua estimada, dolçament adormida…! Li mira les mans, i li’n veu una nueta i l’altra enfundada en un guant preciosíssim. I Tot seguit.. intrusos! ¡Els arquers! Presó o mort! Carles, sense pensar-ho agafa el guant i es perd pel bosc.

Els arquers arriben a la placeta:

–Qui hi ha? Qui era? Hem sentit…

Roseta, que acaba de despertar-se va dir...:

–Heu sentit… heu sentit… ¡Somiant, que devíeu estar! Aneu-se’n!

–Prepara’t, Roseta, que ens en anem! ¡Jo no ho puc resistir més!

–A on anem, senyora?

–Fora del marquesat, on no hagi d’aguantar més al meu pare.

Després d’una llarga nit, muntanyes amunt, muntanyes avall... Serventa i senyora es trobaven la mar de tranquil·les, per bé que vivien una arriscada aventura per terres desconegudes.

No sabien massa bé cap a on adreçar-se i, a la fi, decidiren com a destí una població important. Cap allí anaven quan,  es trobaren als soldats del castell de Vilian.  Brunilda fugí bosc endins i la pobra Roseta caigué en mans dels Soldats.

Camina que caminaràs, va arribar a un punt on s’acabava el pinar. Allí , la despertà el so d’un tro. Brunilda es posà dreta fins arribar davant d’una caseta de llenyaters. Brunilda trucà fortament a la porta.

–Reina del cel! Passeu, passeu…!

Li digué una dona amb veu amorosa. La jove passà, tancaren i la dona la va fer seure al racó del foc.

–Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit?

Brunilda li va explicar que anava perduda en busca de un amo.

–Oh, bona criada fareu, tan fina com sou! En tres hores podreu ser a la Torre , on viu una senyora molt rica que està malalta i no troba criades.

–Com li diuen, a aqueixa senyora?

–La viuda dona Frederica.

Al matí següent, Brunilda féu cap a la Torre. Tocà a la porta de la Torre, que era un gran edifici antic.

–Què voleu, fadrina?

–No necessiteu una serventa per a la senyora?

–Passa passa, Preneu seient, filla meua. ¡És que no sé com explicar-vos…! No sé… La senyora Frederica és molt bona, i… està malalta… però no té criades.

–I com pot ser que no tingueu servici? ¿És que no en trobeu?

–Trobar-ne sí… però se’n van totes! Ai! I se’n van malaltes. No sé… em doneu llàstima. Per això us ho dic… Aquesta casa està embruixada… Don Blai mateix va morir de por l’any passat.

–Vull veure la senyora.

El majordom la va conduir on era dona Frederica, una dama ja vella de setanta anys, a dona Frederica la jove li va caure en gracia, i Brunilda digué tota animosa:

–No us abandonaré; em quede amb vós.

I allí començà la seua nova vida. Cap a la mitjanit, un soroll va començar a per baix, per l’escala. I cada vegada més prop, anava pujant i acostant-se a la sala gran.

–Ai, ai, Mare de Déu! –es queixava la senyora.

Ring rong, ring rong, comença a tremolar tot el dormitori. En això, Brunilda, asseguda al llit i tremolant, va dir tota decidida:

–Si és cosa de Déu, que parle i demane allò que vulga; però si no ho és, ¡que rebente d’una volta!

Dins la sala s’encengué una flama blava, i, al moment tot era en silenci. I allí ja no se’n cantà ni gall ni gallina en tota la santa nit. A partir d’ahí Dona Frederica es posà bona del tot al no passar ja por.

Ja feia dos anys i mig de la arribada de Brunilda, sentiren grans trucs a la porta va resultar que era un soldat que venia des de castell de Mataplana. Armengol, (Home de confiança de Carles)  deia a la senyora i tia de Mataplana, el seu senyor estava ben malalt.

–Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una filla, per tal que li faça d’infermera.

–Gràcies, senyora. Per l’estima que tinc al meu senyor Carles, us dic que si aquest àngel  és qui el posa bo, no entenc jo res en aquesta vida.

Eixiren als dos dies i al arribar al castell de Mataplana era evident que el amo estava ben malalt, ja que tot estava descuidat i brut. De seguida, la Brunilda va conèixer a l’ Alberteta, la majordoma, una dona d’edat, la qual, després de haver-li donat de sopar i mentre li mostrava la seua habitació, la va informar així:

–Filla meua, tu dormiràs ací prop meu. Al castell, tu i jo som les úniques dones, ja que el senyor els ha agafat mania i no en vol veure cap.

L’endemà, durant l’esmorzar, la majordoma acabà d’explicar a Brunilda el que havia ocorregut a Carles de Mataplana feia més de dos anys...

–Ara veuràs, fa ja dos anys va tornar d’un de tants viatges, arriba ací malalt, febrós, com si estigués boig. Manà que despatxàs totes les dones del castell perquè si en veia una altra, es moriria d’un atac… Ah… i gitat, sols feia que repetir:

                    “Son pare l’ha morta! Son pare l’ha morta!”.

-A més un dia, va dir el nom d’una dona.

–Quin?

–Brunila… o cosa així.

Quina emoció en l’ànim de Brunilda! Per no fer-se sospitosa, va dissimular quant pogué i tot seguit es posaren a fer feina. A les deu del matí li explicaren a Brunilda:

–Bé, fins el dia d’avui heu anat vestida del que sou, és a dir, de dona. Però d’ara en avant –D’haureu de vestir de patge. Aneu a la vostra cambra i vestiu les robes que hi trobareu.

-D’acord

- Ah, una vegada canviada heu de fer un poc més ronca la vostra veueta, Consol si no, el nostre amo pot adonar-se de tot… Ah!, i haureu de canviar de nom. Què us sembla Salvador?

–Bo –i amb el nou nom entraren a l’habitació del malalt. Carles, tot demacrat, s’incorporà en el llit i li digué:

–Qui ets?

–Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.

–Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar.

Ell no havia notat res en aquell primer encontre; ella, de pensament, s’havia compromés a fer tot el que pogués per tal que aquell home recuperàs la salut. Alberteta, aquella nit, ja digué a Brunilda al’hora de gitar-se:

–Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies l’has fet menjar com mai fins aquest dia.

Brunilda s’enamorava cada vegada més d’aquell valerós i apassionat enemic de la seua casa. Moltes nits, en el seu dormitori, la jove reflexionava, asseguda al seu llit: “¿Quan li ho diré? Perquè ho he de dir, que sóc la filla del seu enemic el marqués de Vilian, aquella que va veure a la porta de l’església, la que ell creu morta”.

–Brunilda, Carles ha demanat veure coses, això és que vol visitar el misteri de la cambra fosca.

–Quin misteri?

–Doncs, Carles quan va tornar de Vilian tan trastornat, abans de caure en el llit anà a la torre a tancar-se en una cambra fosca que hi ha, i allí s’estigué més de mitja hora. Després va proïbir l’entrada i la clau sols la tingué ell, sota el coixí, ben amagada.

–Què deu ser? –s’encuriosí Brunilda.

A mitjan matí Carles reclamà al patge per tal que l’acompanyàs a la cambra.

–Espera’m ací fora –manà Carles tot nerviós.

Passat un temps no massa llarg, va reaparéixer. A penes si pogué tornar a la seua habitació.

Per altra part, Armengol (l’home de confiança de Carles) des del primer dia, va sentir una irresistible atracció per la bellíssima i seductora jove, i per por a que ella s’enamorarà del seu senyor, es va convèncer per buscar la perdició de la bona Brunilda.  I així va ser, aquella nit mateixa, Armengol quan va aconseguiren entrar a la misteriosa cambra i es trobà davant l’urna que contenia un guant, imagineu quina degué ser la seua sorpresa…

–Sembla un guant; és un guant… sí.

I aquella nit, Armengol s’amagà el preciosíssim guant. Carles, un matí, es va trobar amb prou forces per poder entrar de nou a la cambra. Al entrar , es féu groguíssim, cridà el patge i començà a estirar-se els cabells, boig, frenètic, descompost i amb un dolor al cor que se’n desfeia.

–Senyor, senyor! ¡Ella, morta i ara el guant desaparegut!

Brunilda, tota angoixada, començà a dirigir-li paraules tendres de consol.

–Ja el trobareu, senyor… Això té remei! ¡No us féu malalt, per l’amor de Déu!

–Ella, morta i el guant perdut! ¡Ella, morta i el guant perdut!

–Armengol , cal que registreu el castell de dalt a baix i que no n’isca ningú sota. ¡El guant d’or ha d’aparéixer!

–Així serà fet, senyor!

–Tu no sospites de ningú?

–Senyor… no us ho volia dir; però ja que m’ho pregunteu… Sí, sospite del vostre patge.

–De Salvador?

–Vós, segons la majordoma, guardàveu la clau sota el vostre coixí. ¿I qui té accés?

–Sí… no hi ha més remei que admetre-ho. Tanqueu-lo al calabós

Alberteta i Brunilda  esperaven fora en l’antesala. En això veren eixir Armengol, que preguntà:

–A on és el patge?

–Ací em teniu –contestà ella segura.

De seguit li diu a la Alberteta:

–Crec haver oït de boca del senyor la paraula calabós. Si a cas m’hi tancaven, com que ja no fa res el meu vestit de patge, feu el favor de portar-me al calabós la meua roba de dona.

–Així ho faré, filla de la meua vida! –assegurà Alberteta amb llàgrimes als ulls.

Al poc, Alberteta li dugué la roba i després se’n va anar a parlar per ella davant el seu senyor i fill de llet.

–Carles meu, senyor, vull que us repenseu…

–No el puc perdonar. No puc. Aquesta nit que s’encomane a Déu, perquè demà, en fer-se de dia, serà penjat al capdamunt de la torre.

–I quina prova teniu que ell ha furtat el guant?

–L’Armengol… –començà a dir ell.

–L’Armengol què sap? Sou vós qui ha de procurar saber-ne la veritat. A més, a ell ningú no s’ha atrevit tampoc a registrar-lo.

–Anem a regitrar-lo, vine tu també, dida!

Alberteta i ell, a poc a poc, anaren al calabós. Al davant de la porta van trobar un arquer custodiant-la.

–Dóna’m la clau i ves-te’n –li manà el senyor.

Entraren. Els dos es quedaren bocabadats: plantada al mig de la peça hi havia una dona fina, alta, molt bonica, una morena d’ulls negres.

–I el patge? I el guant? Sou vós qui el teniu?

–Sí, jo, Carles- Li’l va donar i ell digué toquejant-lo:

–Però aquest no és l’esquerre.

–No; aquest és el dret. El que busqueu, me’l deguéreu robar vós en el meu castell de Vilian. D’altra manera, no s’explica res.

–Us reconec, Déu meu, us reconec! Va caure agenollat, Sou vós, sou vós la que jo creia morta!… El marqués, vostre pare, va fer córrer la cruel notícia…

-L’altre guant cal que el busqueu al dormitori d’Armengol.

Carles, immediatament, va fer detenir Armengol i que fora tancat. 

D’allí en avant, Brunilda i Carles, enamoradíssims, passaren uns dies meravellosos explicant-se la llarga aventura que havien viscut.

La tia Frederica, al enterar-se dels noces del seu nebot i la seua estimada Brunilda, s’asegurà que feren les paus amb el marqués de Vilan. També va aconseguir que posàs en llibertat la Roseta, que feia anys vivia com una presa a les seues habitacions del castell.

Unes setmanes després,aplegaren tots a Vilian, on es van celebrar les noces de Brunilda i Carles.

¿I els guants? ¿Que va passar amb els guants?

Els guants… guardats i custodiats dins de la nova urna en la cambra nupcial. Es tornaren cendra a la vista de tots en el moment del naixement del seu primer fill.

“Ets clar, quan la  Brunilda ja havia trobat tota la felicitat que una dona pot aconseguir en aquest món”.

Rondalla: "Comencilda, Secundina i Acabilda" (Enric Valor)

"Això va anar i era un llop i una rabosa, la cosa més amiga del món.

El llop era un animalot brau, gros i de pèl estarrufat i aspre, i tenia un geniot com un castell; però, en el fons, era un veritable albercoc.

La rabosa tenia un tipet esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor de tan bonica. Però no tenia idea bona que l'acompanyara.

Un matí, s'estaven els dos tranquil·lament quan el llop, que estava ben satisfetot d'un robatori que havia fet la nit abans en un ramat d'ovelles, va dir a la rabosa:

–Amiga rabosa, estic molt content de tú per l'ajuda que em donares ahir de distraure el gos del ramat de les ovelles. ¿I com te les vas apanyar per a fer aquells grunyits com si fores un conill que s'haguera agarrat en un llaç? Ha, ha!

–Ai, llop. Molt m'ha costat de tenir aquestes habilitats.

El llop prosseguí recordant el cas:

El llop es va esperar al solet d'hivern que feia allí en el recer de davall la riba on es trobaven.

–He pensat que, ja que t'has portat tan bé, que dec convidar-te.

–A què?

–A menjar mel. ¿T'agrada? Has de saber que en tinc un bon gerró... i açò no ho havia dit a ningú, perquè m'agrada molt i no saps quant m'ha costat de replegar.

–On la tens?

–Allà dalt, a la vora la Replana. ¿No hi ha allí, un ginebre gros com una carrasca?

–Sí, sí; ja sé on dius.

–Doncs si apartes les branques del ginebre, que creix al peu mateix del tallat, trobaràs que tapa un ample badall de la penya. El badall té una porta de planxa, i allí dins està la cova on guarde jo totes les viandes i llepolies.

La rabosa ballava de goig per dins, perquè era molt llépola, i ja se les prometia felices si l'albercoc del llop gosava a dir-li on tenia la clau. Així que va fer els ulls més innocents que va poder i esperà les explicacions del seu compare.

–A l'esquerra hi ha una pedra grossa i davall d'ell tinc la claueta, per no perdre-la si la porte damunt.

–Vaja, vaja! Sí que ho tens tot ben arreglat.

El llop estava orgullós d'aquelles lloances.

–Ah!, i tinc allí unes coses més bones... Però, sobretot, el gerró de la mel.

Callaren tots dos: el llop, pensant en el convit que per agraïment devia fer a la rabosa i la rabosa discorrent com furtaria la mel. Anava pensant: "Ara ja sé on la té, la mel, i com trobar la clau de la cova. Hi aniré jo primer, i allà veurem què li deixaré".

-I quin dia? – va preguntar la rabosa.

-Avui a com som? A dimarts... doncs a diumenge a les 10 del matí al costat del ginebre.

S'acomiadaren d'allò més afectuosos i, quan no es veren l'un de l'altre la rabosa va esclafir una rialla tan forta que no pogué mantenir-se dreta.

-Que animalot és el meu amic. Però que bèstia i que albercoc i que de tot. Mira que dir-me a mi sense cap trellat, on té amagada la clau! Amb tot el que m'agrada la mel! Calla, que no vaig a deixar-li'n ni miqueta.

I arriba divendres de matí que feia bo i es trobaren.

-On vas, amiga rabosa? Que no vens a xarrar un poc com fem cada dia?

-Vaig a un bateig i no puc entretenir-me.

-Què bategeu: raboseta o rabosot?

-Raboseta.

-I com li posareu?

-Comencilda!

-Quin nom! Però en fi, per a bé que siga!

La rabosa continua el seu camí i el llop encara va pegar una altra bona becada. Mentre que ell becava, la rabosa va pujar com un coet serra amunt i arribà al ginebre que tapava la porta de la cova del llop.

-Per a on deu parar la clau?

Alça una pedra i no hi era; n'alça una altra i li va eixir de davall un alacrà; per fi va alçar la pedra més grossa i allí aparegué la desitjada claueta. Un minut més tard...

-Quina cosa més rebona! Es que no he tastat cosa millor en la meua vida. Avui ja en dec tenir prou! Si no, esclataria!

I torna el gerronet al seu joc. Poc més o menys s'havia menjat un terç de la mel perquè pensava fer-hi tres visites.

Dijous es repetí la mateixa escena del dia anterior. Allà a les deu del matí, la rabosa passà molt mudada per davant del llop.

-Això què és, un altre bateig?

-Sí, sí. I també és raboseta.

-Quin nom li posareu?

-Secundina!

És clar, Comencilda era la primera volta que havia anat a furtar-li la mel; Secundina n'era la segona.

I tot va passar a la cova de la mel com el dia anterior.

Divendres ja no feia bon oratge, com dimecres i dijous, però malgrat estar tot nuvolat, la rabosa, tan mudada com els dies anteriors, agafà la senda i va tirar amunt, però tot mirant on parava el llop no fos cosa que ho hagués notat ja.

Però què! Allà davall d'un cara-sol s'estava tot estirat i d'allò més tranquil! Quina nit de fartera havia tingut ell!

-Amic llop, que no véns amb mi al bateig?

-Un altre?

-Sí, un altre.

-No, gràcies, amiga rabosa; no hi puc anar: estic massa fart. Que vos faça bon profit.

-Gràcies, amic.

-Ah... escolta. Com li posareu si és raboseta també?

-Sí que és raboseta, sí, més bonica!, i li posarem Acalbilda.

-Un nom estrany.

-Ja ho crec; però ben dolç- va dir tota somrient.

I se'n va anar, com els altres dies, serra amunt a la cova del ginebre. Va traure la clau, va obrir, agafà el gerró i no en deixa res. I no per falta de ganes de menjar-se-la tota, sinó per fer una altra passada al llop.

Quan ho hagué deixat tot en ordre, se'n va anar per uns dies a cercar altres aires.

Diumenge el llop l'esperà a l'hora convinguda, però es van fer les deu, les deu i cinc, i un quart de les onze, i la rabosa no apareixia. I ja el llop es va despacientar de veure que no venia.

-Aqueixa?... És una orgullosa i una creguda! És clar!: deu haver menjat i begut tanta cosa en els bateigs que no vol saber res de la mel. Jo solet me la menjaré.

Alça la pedra grossa, tragué la clau i va obrir. Però imagineu-vos quan arribà al gerró...

-Maledicció una i trenta mil voltes! Filla de satanàs! Ahhh! Rodera, verinosa, bandida!

Per la boca li eixiren les bromeres.

-Ara quan et trobaré me les has de pagar totes... però totes! Mira que deixar sense mel a un pobre llop com jo, vell i mig desqueixalat!... Jure que, en trobar-la, si és que la trobe, del primer mos li talle aqueixa cua tan estarrufada i bonica que porta i ja no la lluirà més com si fóra una princesa.

Va estar algunes hores buscant-la, i no la trobà en cap lloc. Però l'endemà a migdia, quan estava prenent el sol, com tenia costum de fer, va sentir unes passetes fines, menudes, elegants i... estava ací la maleïda rabosa.

-Com et trobes, pillot?

-Que com estic?-preguntà el llop amb una veuarra terrible.

-Quines maneres són aqueixes! Encara estaràs enfadat, després de la passada que em feres ahir?

-Jo a tu?

-I tant!

-Explicat, que si no t'expliques, et jure... Ja t'ho havia jurat: pegar-te dos mossos...

-No digues desbarats i fes el favor d'escoltar-me! Ahir se'n va fer una miqueta tard. Al voltant de les dotze, tota acalorada, vaig arribar a la cova.

-Ja men'havia anat! Són hores eixes de venir?

-És clar, és clar!... si ho se tot. Dalt del ginebre, quan jo vaig arribar, hi havia un pardalet, la cosa més xarradora i graciosa del món. Li ho vaig fer contat tot: tu, per davall, passejada cap ací, passejada cap allà. Tot era mirar el sol per veure-hi quina hora era i jo sense venir. Després, obrires la porta, tragueres el gerró i et pegares una fartada de mel...

-Això és...- anava a protestar el llop.

-Calla, calla i deixa'm acabar. Quan hagueres rematat la mel eixires i et quedares a la porta dormint com una soca. Però el bo del cas és el que ve ara!

Ací la rabosa esclafí una rialla.

-De seguida et posares a somiar i el pardalet vinga riure de sentir-te. Tu vinga queixar-te: "la rabosa que s'ha menjat tota la mel! La bandida que no men'ha deixat ni per a tastar-la!". I així et despertares mig endormiscat i vas començar a córrer sense parar d'insultar-me. Pobra de mi! Quan m'ho va contar el pardalet jo li vaig demanar: "no ho digues a ningú que jo estime molt al meu amic llop i no vull que ningú se li'n riga".

-Puc haver estat jo capaç?... Jo sóc molt somiador i pot haver-me passat això que conta la rabosa... Jo ahir em vaig adormir i... Sí, és clar: tot ho he somiat! Tonto de mi! Veges si arribe a pegar els tres mossos promesos a l'amiga rabosa, l'empastrada que faig!

Mentrestant la rabosa, que no el perdia d'ull, somreia filosòficament.

Així i tot, en el llop va quedar una mica de desconfiança. "I si tot açò que m'acaba de dir resulta una enganyifa més?".

-Escolta, rabosa. Jo, francament, em creia que tu t'havies menjat la mel. I havia jurat pegar-te tres mossos.

-Ah, sí? Això et pensaves, després d'haver-me faltat a la paraula i deixar-me sense convit?

-No és que pense mal, amiga, però...

-Sí, sí; però... tu no n'estàs satisfet. Trobe que podem fer una cosa: el sol, que ho arregle.

-Com?

-No saps tampoc com és la prova del sol?

-Jo què en vaig a saber?

-Demà si vols, anem a un cara-sol, ens hi gitem tots dos panxa a amunt i el sol ens farà suar. A qui li sue més el melic, aquell és qui se l'ha menjada.

-I on triarem el cara-sol?

-On voldràs. Si no et sembla malament, allà prop de la teua cova hi podem anar.

-Sí que és un bon lloc. Hi anirem demà, a les deu, sense falta.

I això feren.

I no havia transcorregut ni deu minuts, que la rabosa ja va sentir uns roncs que feien por: era el llop que dormia satisfet i confiat com ell sol ser. La rabosa, veent confirmades les seues astutes previsions, somreia. I quan cregué que el seu company havia agafat la sonada forta, es va alçar de puntetes, va cercar la claueta, obrí la cova i amb el dit va agafar la miqueta de mel que havia deixat al sòl del gerronet. Després es va acostar al llop i li va untar de mel el melic, sense despertar-lo. Més tard, es va torcar bé el dit, agafà la clau i tornà a fer-se la dormida al costat d'ell.

Al despertar-se, el primer que va fer el llop és mirar-se el melic:

-Gossos penjats! Açò és mel!

I pegà manotada a la rabosa per despertar-la.

-Perdona'm, amiga. Perdona'm el mal pensament que vaig tenir!

-Eh! On estic?- va fingir.

-Mira! Veges com tinc el melic de suat. I és mel!

La rabosa s'ho mirà ben mirat i digué:

-Tenia raó el pardalet.

I l'infeliç del llop pegà una abrasada a la rabosa.

-D'ací en avant, entraràs i eixiràs en ma casa tantes voltes com voldràs i alhora que et semblarà bona, i, si alguna vegada em falta alguna cosa, no t'ho culparé a tu mai. I si tinc ganes de pegar quatre mossos ben pegats, per a desfogar-me els pegaré al pardalet, per haver estat tan xarrador."