La definició de cànon literari és molt
polèmica, ja que no la comparteixen molts autors, D.Ruhnken
la va definir per primera vegada en 1768 com "llista
d'autors selectes d'
un gènere literari".
És a dir, la llista que consagra als millors, els perfectes i els
indiscutibles.
Tanmateix, com ja he dit, no ha existit una definició universalment acceptada, ja que existeixen diverses discussions al voltant de la categoria de cànon i qüestions del tipus ¿qui produeix els cànons?, ¿com s'apliquen?, ¿quina és la forma de subsistència dels cànons o la seua caducitat? Alguns autors proclamen que el gran problema i causa d'aquest conflicte és el criteri fonamental i únic que hauria de ser l'excel·lència estètica.
D'altra banda, els orígens del cànon són molt remots encara que foren mencionats com tal per primera vegada al segle XVIII. Ja des del període hel·lenístic, Aristófanes de Bizancio i els filòlegs del Museu d'Alexandria fixaren l'autoritat escolar dels llibres més destacats i modèlics dels gèneres literaris. També per als poetes llatins existien aquestes llistes d'honor en la literatura.
El cànon literari és una llista oberta, la selecció es fa a partir d'un criteri estètic i no moral o polític, a diferència del cànon religiós. Les obres del cànon literari van canviant segons les tendències de l'època, que dependrà de l'autor i de la seua ideologia... El que sí que és cert és que han estat els autors clàssics, grecs i romans, els que més han resistit al llarg de tota la història dins el cànon literari.
Finalment, les llistes canòniques han existit des de l'Antiguitat Clàssica, però és a partir de la formació del cànon medieval quan comença a sorgir de manera general el debat i la discussió sobre les característiques i necessitats de les obres que mereixen o no ser emmarcades. Això es deu a l'existència d'obres en diferents llengües, amb diferents cultures i per tant, diferents punts de vista.
Un cop acabada l'evolució del cànon al llarg de la història, és el moment per desenvolupar la polèmica establerta a Amèrica del Nord entorn de l'obra de Harold Bloom, el cànon occidental és una defensa de l'estètica i de la construcció artística individual front de la ideologia, ja que considera que amb els estudis culturals es renega de l'estètica. Bloom considera el cànon com una llista de supervivents que s'ha obert pas gràcies a la força estètica de les seues obres, a una forta influència donada la seua privilegiada posició social o la simple i per pura sort... L'autor és un ésser individual i no pot ser considerat com el representant d'un grup social. (Tejerina, 2010)
D'altra banda, hi ha autors com Pozuelo l'opinió del qual és que els criteris que estableix Bloom per assenyalar els noms que s'han de considerar dins el cànon occidental deixen bastant que desitjar i és que com ell mateix reconeix té moltes limitacions lingüístiques, el que provoca que siga més aviat una opinió sobre els grans autors i el lloc que els pertany en lloc d'un cànon que pels seus amplis coneixements literaris i donada la qualitat de les obres actuals podria haver estat definitiu.
Flower en 1979 distingeix deu tipus diferents de cànons, segons les diferents funcions que puguen complir: cànon potencial (la totalitat de textos escrits i orals) , cànon accessible (la part del cànon potencial disponible en un moment donat. Les antologies i programes que configuren un cànon selectiu) , el cànon personal que un autor pot establir, el cànon oficial sostingut per una institució i el cànon crític configurat per les cites reiterades dels autors. (LÓPEZ, J. Miguel, 2013)
Tanmateix, com ja he dit, no ha existit una definició universalment acceptada, ja que existeixen diverses discussions al voltant de la categoria de cànon i qüestions del tipus ¿qui produeix els cànons?, ¿com s'apliquen?, ¿quina és la forma de subsistència dels cànons o la seua caducitat? Alguns autors proclamen que el gran problema i causa d'aquest conflicte és el criteri fonamental i únic que hauria de ser l'excel·lència estètica.
D'altra banda, els orígens del cànon són molt remots encara que foren mencionats com tal per primera vegada al segle XVIII. Ja des del període hel·lenístic, Aristófanes de Bizancio i els filòlegs del Museu d'Alexandria fixaren l'autoritat escolar dels llibres més destacats i modèlics dels gèneres literaris. També per als poetes llatins existien aquestes llistes d'honor en la literatura.
El cànon literari és una llista oberta, la selecció es fa a partir d'un criteri estètic i no moral o polític, a diferència del cànon religiós. Les obres del cànon literari van canviant segons les tendències de l'època, que dependrà de l'autor i de la seua ideologia... El que sí que és cert és que han estat els autors clàssics, grecs i romans, els que més han resistit al llarg de tota la història dins el cànon literari.
Finalment, les llistes canòniques han existit des de l'Antiguitat Clàssica, però és a partir de la formació del cànon medieval quan comença a sorgir de manera general el debat i la discussió sobre les característiques i necessitats de les obres que mereixen o no ser emmarcades. Això es deu a l'existència d'obres en diferents llengües, amb diferents cultures i per tant, diferents punts de vista.
Un cop acabada l'evolució del cànon al llarg de la història, és el moment per desenvolupar la polèmica establerta a Amèrica del Nord entorn de l'obra de Harold Bloom, el cànon occidental és una defensa de l'estètica i de la construcció artística individual front de la ideologia, ja que considera que amb els estudis culturals es renega de l'estètica. Bloom considera el cànon com una llista de supervivents que s'ha obert pas gràcies a la força estètica de les seues obres, a una forta influència donada la seua privilegiada posició social o la simple i per pura sort... L'autor és un ésser individual i no pot ser considerat com el representant d'un grup social. (Tejerina, 2010)
D'altra banda, hi ha autors com Pozuelo l'opinió del qual és que els criteris que estableix Bloom per assenyalar els noms que s'han de considerar dins el cànon occidental deixen bastant que desitjar i és que com ell mateix reconeix té moltes limitacions lingüístiques, el que provoca que siga més aviat una opinió sobre els grans autors i el lloc que els pertany en lloc d'un cànon que pels seus amplis coneixements literaris i donada la qualitat de les obres actuals podria haver estat definitiu.
Flower en 1979 distingeix deu tipus diferents de cànons, segons les diferents funcions que puguen complir: cànon potencial (la totalitat de textos escrits i orals) , cànon accessible (la part del cànon potencial disponible en un moment donat. Les antologies i programes que configuren un cànon selectiu) , el cànon personal que un autor pot establir, el cànon oficial sostingut per una institució i el cànon crític configurat per les cites reiterades dels autors. (LÓPEZ, J. Miguel, 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada