Educació literària

En els currículums de la llengua castellana i literatura (Decret d’ensenyances mínimes) no es parla de la ensenyança d'aquesta, sinó “d’Educació literària”. Per ensenyar “literatura” s’ha entès tradicionalment la transmissió de coneixements, un conjunt d’autors y obres considerades com un patrimoni nacional i, junt amb això, l’ensinistrament en determinats mètodes d’anàlisi i comentari de textos. L’ expressió “educació literària” es refereix a la ensenyança i l’aprenentatge d’habilitats i destreses necessàries per a llegir de forma competent els textos literaris.

En primer lloc, es busca promoure en l’alumnat la experiència literària, és a dir, el descobriment per part del lector de què paraules que algú va escriure en un altre temps, o en un altre lloc, tenen que veure amb ell i la seua relació amb el món. Però l’experiència de allò literari pot tenir també una dimensió pública, social. En el nostre context cultural hi ha persones que lligen perquè decideixen fer-ho sense que ningun docent els obligue; hi ha establiments on la gent entra lliurement, fullejar, encarrega i compra llibres; en els noticiaris i en els periòdics es parla d’escriptors, de premis, de celebracions; hi ha biblioteques públiques on es llig  i es demanen prestats llibres; hi ha lectors que es reuneixen per parlar d’allò que llegien, etc.

L’educació literària implica, també, guiar en les lectures. La paraula “guiar” té ací dos sentits:

·          Mostrar, oferir, invitar, per si es produeix la revelació d’allò estètic.

·         Portar de la ma, ajudar a botar obstacles, ensenyar a superar-los quan ja no  es tinga un guia.

Guiar implica, pues, aprenentatge, coneixement d’estratègies de lectura. I és ací on es plantegen dos importants problemes didàctics:

  1. Quins sabers es consideren necessaris per a millorar la competència lectora dels     estudiants?

     2. Quins procediments didàctics són els adequats?

Pel que fa als sabers necessaris, distingirem dos tipus:

·         Coneixements relacionats amb contextos històric-culturals.

·         Coneixements sobre la tradició literària, en una doble direcció:

o   Els temes i tòpics que recorren la història literària.

o   Les formes convencionals (convencions de gènere, procediments retòrics, etc.)

El problema es determinar quins coneixements són pertinents, amb quina dosi hi ha que introduir-los, en quin moment i de quina manera.

En quant als procediments didàctics, serà necessària una metodologia basada en la lectura compartida en l’aula i en la realització d’activitats que ajuden a “mirar” els textos, a obtindre informacions necessàries per a comprendre’ls millor, a dotar-los de sentit mitjançant activitats de recreació, d’imitació, de canvi de gènere, etc. Un aspecte de l’educació literària és la experiència d’allò literari com un component de la nostra cultura.

La literatura també habita la Red en forma de biblioteques virtuals, seccions i noticies en la premsa digital, revistes literàries digitals, webs per a l’orientació de la lectura, etc. El coneixement d’aquests llocs i la seua incorporació com a recursos per a una lectura més competent deuria ser un objectiu educatiu. La major part de les obres literàries que trobem en Internet són literatura digitalitzada, açò és, obres impreses que s’han digitalitzat. Però disposem en Internet de textos clàssics que van més enllà de la mera digitalització de l’obra impresa i incorporen elements multimèdia, ferramentes interactives i organització hipertextual. Aquests exemples prefiguren un mode de llegir els textos clàssics que s’ha de tenir en compte en la classe de literatura.

La relació entre les TIC i l’educació literària pot ser considerada en dos direccions. Per un costat, Internet aporta nous objectius a l’educació literària, ja no podem ser aliens a la presència de la literatura en la Red, o a les noves formes de lectura que les tecnologies digitals estan introduint. A més, les TIC poden contribuir a aconseguir d’una manera més eficaç els objectius tradicionals relacionats amb la comprensió dels textos literaris, donat que proporcionen ferramentes i recursos multimèdia per a la creació i la recreació de textos, i per a la publicació de les produccions dels estudiants. L’ús d’aquests recursos no es pot considerar solament com una modernització dels instruments de treball en l’aula, sinó que aporten aspectes importantíssims a l’educació, com el treball en equip i el caràcter públic de les produccions que es difonen per la Red. 
(Felipe Zayas, 2014)

Literatura (fet literari)

Segons el diccionari general de la llengua catalana, literatura és l'art d'escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit. Com que en l'Antiguitat es transmetia de manera oral pels joglars, cal destacar que l'inici de l'escriptura no marca l'inici de la literatura. Segons el criteri que emprem per a definir-la, podem distingir diferents coses. Si volem veure-la des d'un punt de vista més restringit, direm que és literatura tot allò que forma part del cànon de la Història de la Literatura, també cal remarcar que açò sembla complicat perquè com he comentat abans, l'opinió de què deu estar dins o fora del cànon són molt diverses D'altra banda, des d'un punt de vista funcional, podem dir que és literari tots aquells textos que tinguen una intenció estètica.

Podem utilitzar expressions com: "llengua de la literatura"," discurs literari" o fins i tot "registre literari", per a referir-nos a la literatura en si. Sebastià Serrano constatà que el fet de la literatura ha estat un intent fallit: "El mateix concepte de literatura sembla que fa figa per més d'un indret" (p. 16). Amb açò, pretén fer-nos reflexionar sobre que és i també que no hi és literari. "Ja no demanem un algorisme de reconeixement, però sí un criteri fiable que permeta delimitar clarament allò que és literatura i diferenciar-ho d'allò que no és"(p.16). La nostra relació amb la literatura és molt forta, i podem parlar sobre ella, d'altra banda, a causa dels inconvenients de limitar-la i de no limitar-la, no sabem dir què és literatura i què no.

Cal no oblidar que el fet literari és un fet històric, és immutable en el temps i en l'espai, està en constant canvi a causa de les diferents situacions que l'afecten en cada moment. Dit en altres paraules de Vicent Salvador: "una teoria centrada a definir el concepte de literarietat no tindria prou capacitat predictiva, ja que el seu objecte d'estudi no és sinó una idealització d'uns fets concrets sensibles a la diversitat de contextos culturals, històricament mutables i no subjectes a unes regles d'evolució definides. Però aquest raonament ens duria, ara, massa lluny". (p.18)

Genette, tot al·ludint Sartre en la seua proposta de definició de literatura, recupera dos conceptes tradicionals: la funcionalitat i l'elaboració formal. Per a Genette, són dues qualitats que operen, constitutivament i cada una per separat, com a determinants de la literarietat d'una obra, independentment de la qualificació estètica que aquesta puga merèixer al lector o a la societat. D'aquesta manera, per a aquest autor, els gèneres de ficció com poden ser les novel·les o el teatre, a més de totes les modalitats poemàtiques són literàries.

D'altra banda, el model paraliterari, proposa una definició per a literatura basada en funció de paràmetres com són l'opinió sobre la qualitat estètica, l'originalitat –herència de la mitologia romàntica– o certs inconfessats elitismes de classe, tant se val. D'aquesta manera basant-se en açò podem trobar manifestacions de massa populars –sovint orals o difoses per impremta expeditiva–, o massa obedients a pautes subgenèriques mecànicament repetides per facilitarisme envers el públic i el circuit comercial. Així doncs, el sociòleg o d'historiador del fet literari no pot desentendre's sense més d'un sector de la producció (sub) cultural pel fet que aquestes produccions foren una reproducció mecànica que s'obria pas al mercat en la seua època. Aquest model paraliterari, repetitiu i comercial, continua hui en dia. A causa de tots aquests factors, no és fàcil estructurar un marc disciplinari on aquestes preocupacions es configuren de manera sistemàtica i es projecten sobre la producció actual. (SALVADOR, 1994)

A l'article de Vicent Salvador, aquest diu que potser siga Roger Fowler qui ha definit amb més precisió el problema des de la perspectiva de l'anàlisi del discurs. Per a Fowler, l'analista del discurs ha d'adoptar una perspectiva unitària per donar compte de la totalitat de l'activitat discursiva. I no val una autonomització del llenguatge literari. D'altra banda, Bakhtin va centrar la seua reflexió principalment en el concepte de gènere i de dialogisme. En última estança i per a concloure aquesta definició, remarcar aquesta cita de Salvador (1994):

"La complexitat del fet literari és tanta que es resisteix fins i tot a una delimitació estricta, qüestió emprenyadora per a tota mentalitat cartesiana. Però precisament les zones frontereres són generalment les que practiquen un tràfec més suggestiu, un contraban si voleu. Comptat i debatut, parlar de literatura és parlar de Poe, de Kafka, de Joyce, de Queneau o de Joan Fuster. Els grans transgressors de límits no ens perdonarien que ens encogéssim davant d'una frontera. I, a més, hi ha el plaer del text, tantes vegades oblidat pels especialistes i –ai las!– pels ensenyants. Sense tot això no valdria la pena de capficar-s'hi. Us ho ben juro." (Salvador, 1994, p. 26).

Competència literària

La competència literària es pot destacar junt a dos grans blocs fonamentals que estan integrats dins d’ella: la competència lectora i l’intertext del lector. Aquesta es concep com un procés de desenvolupament de capacitats i destreses assolides per l’alumne, resultat de l’articulació entre els seus coneixements literaris, sabers interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del domini cognitiu, lingüístic i emocional, a través del contacte directe i de gaudir de l’obra literària, per a poder establir valoracions i associacions en l’ordre de lo literari. (EcuRed, 2016)

Segons Mendoza, A. (2010) en Función de la literatura infantil y juvenil en la formación de la competencia literaria:

La competència literària es va formant a través de les múltiples activitats de lectura i a la vegada, les funcions que la competència literària exerceix sempre potencien el desenvolupament del procés de recepció (oral o escrita) de cada obra o text. A més a més, cal destacar l’intertext ja que actua com a mediador entre la competència literària i les estratègies de lectura.

Però les diverses teories que han hagut al llarg del temps sobre la definició de la competència literària han demostrat les seves limitacions a la hora de definir-la. Aquests intents de definir-la acaben per mostrar-la com una suma de sabers necessaris per a la recepció i per a la producció d’obres literàries.

En els primers moments de definir-la, aparegueren diverses opcions. Es va definir com una adquisició sociocultural, sorgida del contacte directe amb creacions valorades com literàries. Per exemple, J.J. Thomas (1978) va indicar que "la competència literària no era una facultat general, sinó una aptitud apresa i era una facultat derivada i relacionada amb la competència lingüística". 

Però més endavant, es va plantejar la possibilitat de veure la competència literària des d’altres perspectives que posaren de manifest que la competència literària no es tractava d’una capacitat innata, sinó que la seva creació i desenvolupament depenien dels actes de la experiència lectora.

D’altra banda, J. Culler (1975) defineix la competència literària com sabers per a llegir literàriament. És a dir, que la lectura literària operava un procés de descodificació i comprensió que no seguia les pautes del sistema de llengua.

Tal com es diu en EcuRed (Coneixement de tots i per a tots), és vàlid destacar que la competència literària, com totes les demés competències, no es circumscriu sols als sabers, que en l’ordre de la informació, puguen posseir els alumnes, sinó també al saber fer i saber posar en pràctica, saber operar amb els sabers i tindre creades determinades habilitats en quant al procés d’aprenentatge i de realització del anàlisi de les obres literàries i d’aquest pressupost també parteix el saber fer literàriament. Bé doncs, significa que el sentit de la competència implica a més de sabers, habilitats (saber fer), capacitats (saber fer amb independència), actituds (saber cognitiu, lingüístic i emocional) i valors (compromís, identificació).

Els alumnes, per lo tant, hauran desenvolupat una adequada competència literària quan siguen capaços de:

-      Posseir suficients coneixements sobre el fet literari.

-      Llegir la obra literària utilitzant estratègies lectores i comprensives.

-      Establir un apropament idoni a la lingüística del text objecte d’anàlisi.

-      Llegir el text literari des de la competència literària, que implica comprendre i interpretar el text des de el seu context soci-cultural.

-     Explicar elements essencials de teoria literària presents en les obres objecte d’estudi, llegir críticament el text i el seu món per ampliar la comprensió i el pensament sobre el que el rodeja.

-    Conéixer estils, moviments literaris, autors i obres representatives.

-    Analitzar els textos des de els moviments literaris socialment acceptats per a conéixer el pensament, la estètica i la visió del món.

-   Opinar oralment sobre allò que desperta l’obra sobre cadascú i contrastar la opinió amb la emesa pels seu companys.

-   Crear textos literaris similars o distints als llegits, per a elaborar una llengua literària pròpia amb la que puga expressar el seu món intern i que sàpiga expressar el seu text-lector.

-    Relacionar l’obra amb altres produïdes en l’època actual.

 

 En l’estudi de la competència literària es parteix indissolublement del context, vist aquest com la situació en la que es dona l’activitat comunicativa. També es denomina entorn, situació espai-temportal i inclou tots els factors que es conjuguen i que rodegen un acte de parla: situació comunicativa, intenció comunicativa, finalitat comunicativa, estatus social dels interlocutors. (EcuRed, 2016)

Literatura Infantil i Juvenil

Reflexionar sobre un concepte tan esmunyedís com la LIJ suposa també reflexionar sobre la infància, sobre la literatura i els seus límits, sobre el paper de l'educació tant en la seva creació com en la seva difusió. Desenvolupem aquest concepte des de l'àrea de la Didàctica de la Llengua i la Literatura, per la qual cosa el seu desenvolupament està molt lligat a les àrees i disciplines que s'hi relacionen: la llengua, la literatura, la pedagogia, la didàctica, la sociologia o la psicologia. (Mínguez, 2012, La definició de la LIJ des de el paradigma de la didàctica de la llengua y la literatura.)

Segons els autors de Promoció de la Lectura (Aique Didàctica 1994)

Perquè la literatura siga considerada una literatura per a infants i joves, ha de reunir les següents característiques:

      1.   Descripcions clares, àgils i curtes.

   2. Diàlegs freqüents, ràpids, elaborats amb frases que transmetin pensaments complets    en  poques paraules.

    3.    Acció ininterrompuda, que desperte la curiositat mitjançant el suspens.

      4.    Tota la quantitat d'imaginació que siga possible.

      5.    Humor.

      6.    Poesia.

      7.    Atracció i entreteniment.

Poques vegades una disciplina o camp d'estudi s'ha vist tan qüestionada i se l'ha posat en dubte com succeeix amb la literatura infantil i juvenil. Es qüestiona la seua definició fins a la seua mateixa legitimitat. Com bé expressa García Padrí, citant Baumgartner: "... qui es proposa escriure o parlar sobre literatura infantil es veurà abocat a la curiosa situació d'haver d'explicar prèviament quin és en realitat l'objecte que es va a tractar".

Segons la postura teòrica de J.Rubió: La Literatura Infantil i Juvenil és "aquella branca de la literatura d'imaginació que millor s'adapta a la capacitat de comprensió de la infància i al món que de veritat els interessa ". (López Soler D. Literatura infantil i juvenil: assajos crítics i fitxes bibliogràfiques).

En aquest mateix document, la crítica literària argentina Lidia Blanco afegeix: "Si en la recerca del pacte amb el xiquet es deixa de banda el treball compromès d'un artista, ja no hi ha literatura ... L'objectiu és el desenvolupament de l'escriptor per a xiquets i el enfortiment del circuit que integra amb el xiquet i el selector intermediari ".

"És un acte de comunicació, de caràcter estètic, entre un receptor xiquet i un emissor adult que té com a objectiu la sensibilització del primer i com a mitjà la capacitat creadora i lúdica del llenguatge, i ha de respondre a les exigències i necessitats dels lectors" (Perriconi G., Atlante Cuadernos de educación y desarrollo, La literatura infantil como instrumento intercultural, Amo García E.)

“Caldria dir que mentre que els bons llibres per a majors no són sempre per a xiquets, els bons llibres infantils sí que són aquells que també són capaços d'interessar, fins i tot de commoure als adults”. (Tejerina I., 1994, La literatura infantil, un mundo por descubrir, Julia Porras Arévalo)

"Entenem aquest tipus de literatura com la iniciació de les noves generacions al diàleg cultural establert en qualsevol societat a través de la comunicació literària" es desenvolupen els objectius educatius que ha de complir (pàg. 15-42 / 107-114) i es valora l'adequació al lector model (pàg. 182-190). (Colomer, 1999)

"... En ella s'integren totes les manifestacions i activitats que tenen com a base la paraula amb finalitat artística o lúdica que interessen al xiquet". (Cervera J., Revista digital innovació i experiències educatives, nº41 abril 2011)

"Aquesta literatura està dirigida a un públic en formació amb una competència literària en creixement exponencial i que descobrirà paraules, estructures, recursos, etc., a mesura que entren en contacte amb els llibres. També, inevitablement, hi haurà un transfons ideològic ". (Hollindale, 1992) (Minguez X., Cap a una definició de la literatura infantil i juvenil i els seus àmbits)

M’agradaria finalitzar amb la citació del conte de Matilda, ja que defereix clarament la màgia de la literatura infantil i juvenil:

“Els llibres la transportaven a nous mons i li mostraven personatges extraordinaris que vivien unes vides excitants” Roald Dahl.

Gèneres literaris

S’anomena gènere literari a cadascuna de les classes en que es divideixen els textos literaris, escrits per autors amb una finalitat determinada. Així mateix, cada gènere té uns trets característics:

El gènere líric s’utilitza per a mostrar sentiments i per això utilitza generalment el vers. El gènere narratiu s’utilitza per a presentar històries realitzades per personatges que poden intervindre mitjançant el diàleg; el narrador conta la història i per fer-ho pot utilitzar diferents formes d’elocució (narració, descripció, exposició o argumentació). El gènere dramàtic es aquell destinat a ser representat, els personatges intervenen sense interrupció de ningun narrador.

D’un altra banda, cada gènere literari compren a la vegada, altres subgèneres , els quals es caracteritzen perquè tots tenen trets comuns del gènere al que pertanyen.

Pel que fa als subgèneres lírics, es poden trobar:

• Cançó: és un poema de tema amorós.
• Elegia: és un poema en el que es plora la mort d’algun ser volgut.
• Oda: és un poema que tracta un tema seriós.
• Sàtira: és un poema utilitzat per a ridiculitzar a algú o a alguna cosa.
• Ègloga: és un poema extens sobre temes de natura.

Als subgèneres narratius pertanyen:

• Conte: narració breu amb pocs personatges i amb el temps i l’espai escassament desenvolupats.
• Novel·la: narració més extensa i complexa que el conte, on apareix una trama complicada o intensa.
• Poema èpic: relata les gestes heroiques amb el propòsit de glorificar una pàtria.
• Cantar de gesta: poema escrit per a ensalçar a un heroi.
• Romanç: poema epic-lític utilitzat per a narrar gestes o fets de armes.

Per últim, com a subgèneres dramàtics més importants, es poden trobar els següents:

• Comèdia: desenvolupa conflictes divertits amb personatges del mon real.
• Drama: Els personatges lluiten contra l’adversitat, que sol causar-li gran dany.
• Tragèdia: Presenta conflictes entre personatges com reis o herois, que son víctimes de terribles passions que els porten a la destrucció i a la mort.

Proyecto Cíceros (25 de Juliol 2007). Recuperat de: http://recursos.cnice.mec.es/lengua/profesores/eso2/t1/teoria_5.html

Intertext literari

El concepte de intertext literari està inclòs dintre de la definició mateixa de intertext lector. La formació d'aquesta es presenta com un nou objectiu per a l'educació cultural, literària i comunicativa (Mendoza, 1996).

L’educació lecto-literària  culmina, amb la consolidació de l’habilitat per a formular expectatives , de construir hipòtesis de significat, que són activitats essencials en el procés de lectura, i es complementa amb la capacitat del lector per a reconèixer la intencionalitat del text. D’aquesta manera , el resultat final del conjunt de les accions anteriors es la interpretació del text.

La formació lecto-literària es recolza en l’espai que delimiten les habilitats de lectura, la competencia literaria i l’experiència lectora. Aquestes tenen com a referent un determinat cànon. La relació entre aquests components la manté l’intertext lector.

La recepció lecto-literària és una activitat personal que està condicionada pels coneixements i les referències culturals de l’individu, que componen la seua competència literària i el seu intertext lector. D’aquesta manera es pot afirmar que El diàleg intertextual es verifica i compleix plenament en la consciència que ofereix el espai psíquic del lector (C. Guillén, 1985: 325). És a dir, la construcció del significat d’un text depèn de l’activació d’ uns determinats coneixements, en resposta als estímuls textuals.

D’altra banda, els trets intertextuals deuen ser detectats per arribar a entendre l’obra en la seua totalitat. Cada acte de lectura/recepció activa enriqueix l’experiència literari-cultural, és a dir, activa i amplia el intertext del lector. D'aquesta manera, s'estableixen les connexions que requereix el text i gràcies a elles accedeix al significat, és a dir, a la comprensió i interpretació del text.

En conclusió, de l’activació del intertext del lector sorgeixen connexions discursivo-textuals i receptivo-comparatives que el lector utilitza per a la construcció de significat i la comprensió i interpretació del text.  (Mendoza, 2008)

Cànon literari

La definició de cànon literari és molt polèmica, ja que no la comparteixen molts autors, D.Ruhnken la va definir per primera vegada en 1768 com "llista d'autors selectes d' un gènere literari". És a dir, la llista que consagra als millors, els perfectes i els indiscutibles.

Tanmateix, com ja he dit, no ha existit una definició universalment acceptada, ja que existeixen diverses discussions al voltant de la categoria de cànon i qüestions del tipus ¿qui produeix els cànons?, ¿com s'apliquen?, ¿quina és la forma de subsistència dels cànons o la seua caducitat? Alguns autors proclamen que el gran problema i causa d'aquest conflicte és el criteri fonamental i únic que hauria de ser l'excel·lència estètica.

D'altra banda, els orígens del cànon són molt remots encara que foren mencionats com tal per primera vegada al segle XVIII. Ja des del període hel·lenístic, Aristófanes de Bizancio i els filòlegs del Museu d'Alexandria fixaren l'autoritat escolar dels llibres més destacats i modèlics dels gèneres literaris. També per als poetes llatins existien aquestes llistes d'honor en la literatura.

El cànon literari és una llista oberta, la selecció es fa a partir d'un criteri estètic i no moral o polític, a diferència del cànon religiós. Les obres del cànon literari van canviant segons les tendències de l'època, que dependrà de l'autor i de la seua ideologia... El que sí que és cert és que han estat els autors clàssics, grecs i romans, els que més han resistit al llarg de tota la història dins el cànon literari.

Finalment, les llistes canòniques han existit des de l'Antiguitat Clàssica, però és a partir de la formació del cànon medieval quan comença a sorgir de manera general el debat i la discussió sobre les característiques i necessitats de les obres que mereixen o no ser emmarcades. Això es deu a l'existència d'obres en diferents llengües, amb diferents cultures i per tant, diferents punts de vista.

Un cop acabada l'evolució del cànon al llarg de la història, és el moment per desenvolupar la polèmica establerta a Amèrica del Nord entorn de l'obra de Harold Bloom, el cànon occidental és una defensa de l'estètica i de la construcció artística individual front de la ideologia, ja que considera que amb els estudis culturals es renega de l'estètica. Bloom considera el cànon com una llista de supervivents que s'ha obert pas gràcies a la força estètica de les seues obres, a una forta influència donada la seua privilegiada posició social o la simple i per pura sort... L'autor és un ésser individual i no pot ser considerat com el representant d'un grup social. (Tejerina, 2010)

D'altra banda, hi ha autors com Pozuelo l'opinió del qual és que els criteris que estableix Bloom per assenyalar els noms que s'han de considerar dins el cànon occidental deixen bastant que desitjar i és que com ell mateix reconeix té moltes limitacions lingüístiques, el que provoca que siga més aviat una opinió sobre els grans autors i el lloc que els pertany en lloc d'un cànon que pels seus amplis coneixements literaris i donada la qualitat de les obres actuals podria haver estat definitiu.

Flower en 1979 distingeix deu tipus diferents de cànons, segons les diferents funcions que puguen complir: cànon potencial (la totalitat de textos escrits i orals) , cànon accessible (la part del cànon potencial disponible en un moment donat. Les antologies i programes que configuren un cànon selectiu) , el cànon personal que un autor pot establir, el cànon oficial sostingut per una institució i el cànon crític configurat per les cites reiterades dels autors. (LÓPEZ, J. Miguel, 2013)