"Això va anar i era un llop i
una rabosa, la cosa més amiga del món.
El llop era un animalot brau, gros i de pèl estarrufat i aspre, i tenia un geniot com un castell; però, en el fons, era un veritable albercoc.
La rabosa tenia un tipet esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor de tan bonica. Però no tenia idea bona que l'acompanyara.
Un matí, s'estaven els dos tranquil·lament quan el llop, que estava ben satisfetot d'un robatori que havia fet la nit abans en un ramat d'ovelles, va dir a la rabosa:
–Amiga rabosa, estic molt content de tú per l'ajuda que em donares ahir de distraure el gos del ramat de les ovelles. ¿I com te les vas apanyar per a fer aquells grunyits com si fores un conill que s'haguera agarrat en un llaç? Ha, ha!
–Ai, llop. Molt m'ha costat de tenir aquestes habilitats.
El llop prosseguí recordant el cas:
El llop es va esperar al solet d'hivern que feia allí en el recer de davall la riba on es trobaven.
–He pensat que, ja que t'has portat tan bé, que dec convidar-te.
–A què?
–A menjar mel. ¿T'agrada? Has de saber que en tinc un bon gerró... i açò no ho havia dit a ningú, perquè m'agrada molt i no saps quant m'ha costat de replegar.
–On la tens?
–Allà dalt, a la vora la Replana. ¿No hi ha allí, un ginebre gros com una carrasca?
–Sí, sí; ja sé on dius.
–Doncs si apartes les branques del ginebre, que creix al peu mateix del tallat, trobaràs que tapa un ample badall de la penya. El badall té una porta de planxa, i allí dins està la cova on guarde jo totes les viandes i llepolies.
La rabosa ballava de goig per dins, perquè era molt llépola, i ja se les prometia felices si l'albercoc del llop gosava a dir-li on tenia la clau. Així que va fer els ulls més innocents que va poder i esperà les explicacions del seu compare.
–A l'esquerra hi ha una pedra grossa i davall d'ell tinc la claueta, per no perdre-la si la porte damunt.
–Vaja, vaja! Sí que ho tens tot ben arreglat.
El llop estava orgullós d'aquelles lloances.
–Ah!, i tinc allí unes coses més bones... Però, sobretot, el gerró de la mel.
Callaren tots dos: el llop, pensant en el convit que per agraïment devia fer a la rabosa i la rabosa discorrent com furtaria la mel. Anava pensant: "Ara ja sé on la té, la mel, i com trobar la clau de la cova. Hi aniré jo primer, i allà veurem què li deixaré".
-I quin dia? – va preguntar la rabosa.
-Avui a com som? A dimarts... doncs a diumenge a les 10 del matí al costat del ginebre.
S'acomiadaren d'allò més afectuosos i, quan no es veren l'un de l'altre la rabosa va esclafir una rialla tan forta que no pogué mantenir-se dreta.
-Que animalot és el meu amic. Però que bèstia i que albercoc i que de tot. Mira que dir-me a mi sense cap trellat, on té amagada la clau! Amb tot el que m'agrada la mel! Calla, que no vaig a deixar-li'n ni miqueta.
I arriba divendres de matí que feia bo i es trobaren.
-On vas, amiga rabosa? Que no vens a xarrar un poc com fem cada dia?
-Vaig a un bateig i no puc entretenir-me.
-Què bategeu: raboseta o rabosot?
-Raboseta.
-I com li posareu?
-Comencilda!
-Quin nom! Però en fi, per a bé que siga!
La rabosa continua el seu camí i el llop encara va pegar una altra bona becada. Mentre que ell becava, la rabosa va pujar com un coet serra amunt i arribà al ginebre que tapava la porta de la cova del llop.
-Per a on deu parar la clau?
Alça una pedra i no hi era; n'alça una altra i li va eixir de davall un alacrà; per fi va alçar la pedra més grossa i allí aparegué la desitjada claueta. Un minut més tard...
-Quina cosa més rebona! Es que no he tastat cosa millor en la meua vida. Avui ja en dec tenir prou! Si no, esclataria!
I torna el gerronet al seu joc. Poc més o menys s'havia menjat un terç de la mel perquè pensava fer-hi tres visites.
Dijous es repetí la mateixa escena del dia anterior. Allà a les deu del matí, la rabosa passà molt mudada per davant del llop.
-Això què és, un altre bateig?
-Sí, sí. I també és raboseta.
-Quin nom li posareu?
-Secundina!
És clar, Comencilda era la primera volta que havia anat a furtar-li la mel; Secundina n'era la segona.
I tot va passar a la cova de la mel com el dia anterior.
Divendres ja no feia bon oratge, com dimecres i dijous, però malgrat estar tot nuvolat, la rabosa, tan mudada com els dies anteriors, agafà la senda i va tirar amunt, però tot mirant on parava el llop no fos cosa que ho hagués notat ja.
Però què! Allà davall d'un cara-sol s'estava tot estirat i d'allò més tranquil! Quina nit de fartera havia tingut ell!
-Amic llop, que no véns amb mi al bateig?
-Un altre?
-Sí, un altre.
-No, gràcies, amiga rabosa; no hi puc anar: estic massa fart. Que vos faça bon profit.
-Gràcies, amic.
-Ah... escolta. Com li posareu si és raboseta també?
-Sí que és raboseta, sí, més bonica!, i li posarem Acalbilda.
-Un nom estrany.
-Ja ho crec; però ben dolç- va dir tota somrient.
I se'n va anar, com els altres dies, serra amunt a la cova del ginebre. Va traure la clau, va obrir, agafà el gerró i no en deixa res. I no per falta de ganes de menjar-se-la tota, sinó per fer una altra passada al llop.
Quan ho hagué deixat tot en ordre, se'n va anar per uns dies a cercar altres aires.
Diumenge el llop l'esperà a l'hora convinguda, però es van fer les deu, les deu i cinc, i un quart de les onze, i la rabosa no apareixia. I ja el llop es va despacientar de veure que no venia.
-Aqueixa?... És una orgullosa i una creguda! És clar!: deu haver menjat i begut tanta cosa en els bateigs que no vol saber res de la mel. Jo solet me la menjaré.
Alça la pedra grossa, tragué la clau i va obrir. Però imagineu-vos quan arribà al gerró...
-Maledicció una i trenta mil voltes! Filla de satanàs! Ahhh! Rodera, verinosa, bandida!
Per la boca li eixiren les bromeres.
-Ara quan et trobaré me les has de pagar totes... però totes! Mira que deixar sense mel a un pobre llop com jo, vell i mig desqueixalat!... Jure que, en trobar-la, si és que la trobe, del primer mos li talle aqueixa cua tan estarrufada i bonica que porta i ja no la lluirà més com si fóra una princesa.
Va estar algunes hores buscant-la, i no la trobà en cap lloc. Però l'endemà a migdia, quan estava prenent el sol, com tenia costum de fer, va sentir unes passetes fines, menudes, elegants i... estava ací la maleïda rabosa.
-Com et trobes, pillot?
-Que com estic?-preguntà el llop amb una veuarra terrible.
-Quines maneres són aqueixes! Encara estaràs enfadat, després de la passada que em feres ahir?
-Jo a tu?
-I tant!
-Explicat, que si no t'expliques, et jure... Ja t'ho havia jurat: pegar-te dos mossos...
-No digues desbarats i fes el favor d'escoltar-me! Ahir se'n va fer una miqueta tard. Al voltant de les dotze, tota acalorada, vaig arribar a la cova.
-Ja men'havia anat! Són hores eixes de venir?
-És clar, és clar!... si ho se tot. Dalt del ginebre, quan jo vaig arribar, hi havia un pardalet, la cosa més xarradora i graciosa del món. Li ho vaig fer contat tot: tu, per davall, passejada cap ací, passejada cap allà. Tot era mirar el sol per veure-hi quina hora era i jo sense venir. Després, obrires la porta, tragueres el gerró i et pegares una fartada de mel...
-Això és...- anava a protestar el llop.
-Calla, calla i deixa'm acabar. Quan hagueres rematat la mel eixires i et quedares a la porta dormint com una soca. Però el bo del cas és el que ve ara!
Ací la rabosa esclafí una rialla.
-De seguida et posares a somiar i el pardalet vinga riure de sentir-te. Tu vinga queixar-te: "la rabosa que s'ha menjat tota la mel! La bandida que no men'ha deixat ni per a tastar-la!". I així et despertares mig endormiscat i vas començar a córrer sense parar d'insultar-me. Pobra de mi! Quan m'ho va contar el pardalet jo li vaig demanar: "no ho digues a ningú que jo estime molt al meu amic llop i no vull que ningú se li'n riga".
-Puc haver estat jo capaç?... Jo sóc molt somiador i pot haver-me passat això que conta la rabosa... Jo ahir em vaig adormir i... Sí, és clar: tot ho he somiat! Tonto de mi! Veges si arribe a pegar els tres mossos promesos a l'amiga rabosa, l'empastrada que faig!
Mentrestant la rabosa, que no el perdia d'ull, somreia filosòficament.
Així i tot, en el llop va quedar una mica de desconfiança. "I si tot açò que m'acaba de dir resulta una enganyifa més?".
-Escolta, rabosa. Jo, francament, em creia que tu t'havies menjat la mel. I havia jurat pegar-te tres mossos.
-Ah, sí? Això et pensaves, després d'haver-me faltat a la paraula i deixar-me sense convit?
-No és que pense mal, amiga, però...
-Sí, sí; però... tu no n'estàs satisfet. Trobe que podem fer una cosa: el sol, que ho arregle.
-Com?
-No saps tampoc com és la prova del sol?
-Jo què en vaig a saber?
-Demà si vols, anem a un cara-sol, ens hi gitem tots dos panxa a amunt i el sol ens farà suar. A qui li sue més el melic, aquell és qui se l'ha menjada.
-I on triarem el cara-sol?
-On voldràs. Si no et sembla malament, allà prop de la teua cova hi podem anar.
-Sí que és un bon lloc. Hi anirem demà, a les deu, sense falta.
I això feren.
I no havia transcorregut ni deu minuts, que la rabosa ja va sentir uns roncs que feien por: era el llop que dormia satisfet i confiat com ell sol ser. La rabosa, veent confirmades les seues astutes previsions, somreia. I quan cregué que el seu company havia agafat la sonada forta, es va alçar de puntetes, va cercar la claueta, obrí la cova i amb el dit va agafar la miqueta de mel que havia deixat al sòl del gerronet. Després es va acostar al llop i li va untar de mel el melic, sense despertar-lo. Més tard, es va torcar bé el dit, agafà la clau i tornà a fer-se la dormida al costat d'ell.
Al despertar-se, el primer que va fer el llop és mirar-se el melic:
-Gossos penjats! Açò és mel!
I pegà manotada a la rabosa per despertar-la.
-Perdona'm, amiga. Perdona'm el mal pensament que vaig tenir!
-Eh! On estic?- va fingir.
-Mira! Veges com tinc el melic de suat. I és mel!
La rabosa s'ho mirà ben mirat i digué:
-Tenia raó el pardalet.
I l'infeliç del llop pegà una abrasada a la rabosa.
-D'ací en avant, entraràs i eixiràs en ma casa tantes voltes com voldràs i alhora que et semblarà bona, i, si alguna vegada em falta alguna cosa, no t'ho culparé a tu mai. I si tinc ganes de pegar quatre mossos ben pegats, per a desfogar-me els pegaré al pardalet, per haver estat tan xarrador."
El llop era un animalot brau, gros i de pèl estarrufat i aspre, i tenia un geniot com un castell; però, en el fons, era un veritable albercoc.
La rabosa tenia un tipet esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor de tan bonica. Però no tenia idea bona que l'acompanyara.
Un matí, s'estaven els dos tranquil·lament quan el llop, que estava ben satisfetot d'un robatori que havia fet la nit abans en un ramat d'ovelles, va dir a la rabosa:
–Amiga rabosa, estic molt content de tú per l'ajuda que em donares ahir de distraure el gos del ramat de les ovelles. ¿I com te les vas apanyar per a fer aquells grunyits com si fores un conill que s'haguera agarrat en un llaç? Ha, ha!
–Ai, llop. Molt m'ha costat de tenir aquestes habilitats.
El llop prosseguí recordant el cas:
El llop es va esperar al solet d'hivern que feia allí en el recer de davall la riba on es trobaven.
–He pensat que, ja que t'has portat tan bé, que dec convidar-te.
–A què?
–A menjar mel. ¿T'agrada? Has de saber que en tinc un bon gerró... i açò no ho havia dit a ningú, perquè m'agrada molt i no saps quant m'ha costat de replegar.
–On la tens?
–Allà dalt, a la vora la Replana. ¿No hi ha allí, un ginebre gros com una carrasca?
–Sí, sí; ja sé on dius.
–Doncs si apartes les branques del ginebre, que creix al peu mateix del tallat, trobaràs que tapa un ample badall de la penya. El badall té una porta de planxa, i allí dins està la cova on guarde jo totes les viandes i llepolies.
La rabosa ballava de goig per dins, perquè era molt llépola, i ja se les prometia felices si l'albercoc del llop gosava a dir-li on tenia la clau. Així que va fer els ulls més innocents que va poder i esperà les explicacions del seu compare.
–A l'esquerra hi ha una pedra grossa i davall d'ell tinc la claueta, per no perdre-la si la porte damunt.
–Vaja, vaja! Sí que ho tens tot ben arreglat.
El llop estava orgullós d'aquelles lloances.
–Ah!, i tinc allí unes coses més bones... Però, sobretot, el gerró de la mel.
Callaren tots dos: el llop, pensant en el convit que per agraïment devia fer a la rabosa i la rabosa discorrent com furtaria la mel. Anava pensant: "Ara ja sé on la té, la mel, i com trobar la clau de la cova. Hi aniré jo primer, i allà veurem què li deixaré".
-I quin dia? – va preguntar la rabosa.
-Avui a com som? A dimarts... doncs a diumenge a les 10 del matí al costat del ginebre.
S'acomiadaren d'allò més afectuosos i, quan no es veren l'un de l'altre la rabosa va esclafir una rialla tan forta que no pogué mantenir-se dreta.
-Que animalot és el meu amic. Però que bèstia i que albercoc i que de tot. Mira que dir-me a mi sense cap trellat, on té amagada la clau! Amb tot el que m'agrada la mel! Calla, que no vaig a deixar-li'n ni miqueta.
I arriba divendres de matí que feia bo i es trobaren.
-On vas, amiga rabosa? Que no vens a xarrar un poc com fem cada dia?
-Vaig a un bateig i no puc entretenir-me.
-Què bategeu: raboseta o rabosot?
-Raboseta.
-I com li posareu?
-Comencilda!
-Quin nom! Però en fi, per a bé que siga!
La rabosa continua el seu camí i el llop encara va pegar una altra bona becada. Mentre que ell becava, la rabosa va pujar com un coet serra amunt i arribà al ginebre que tapava la porta de la cova del llop.
-Per a on deu parar la clau?
Alça una pedra i no hi era; n'alça una altra i li va eixir de davall un alacrà; per fi va alçar la pedra més grossa i allí aparegué la desitjada claueta. Un minut més tard...
-Quina cosa més rebona! Es que no he tastat cosa millor en la meua vida. Avui ja en dec tenir prou! Si no, esclataria!
I torna el gerronet al seu joc. Poc més o menys s'havia menjat un terç de la mel perquè pensava fer-hi tres visites.
Dijous es repetí la mateixa escena del dia anterior. Allà a les deu del matí, la rabosa passà molt mudada per davant del llop.
-Això què és, un altre bateig?
-Sí, sí. I també és raboseta.
-Quin nom li posareu?
-Secundina!
És clar, Comencilda era la primera volta que havia anat a furtar-li la mel; Secundina n'era la segona.
I tot va passar a la cova de la mel com el dia anterior.
Divendres ja no feia bon oratge, com dimecres i dijous, però malgrat estar tot nuvolat, la rabosa, tan mudada com els dies anteriors, agafà la senda i va tirar amunt, però tot mirant on parava el llop no fos cosa que ho hagués notat ja.
Però què! Allà davall d'un cara-sol s'estava tot estirat i d'allò més tranquil! Quina nit de fartera havia tingut ell!
-Amic llop, que no véns amb mi al bateig?
-Un altre?
-Sí, un altre.
-No, gràcies, amiga rabosa; no hi puc anar: estic massa fart. Que vos faça bon profit.
-Gràcies, amic.
-Ah... escolta. Com li posareu si és raboseta també?
-Sí que és raboseta, sí, més bonica!, i li posarem Acalbilda.
-Un nom estrany.
-Ja ho crec; però ben dolç- va dir tota somrient.
I se'n va anar, com els altres dies, serra amunt a la cova del ginebre. Va traure la clau, va obrir, agafà el gerró i no en deixa res. I no per falta de ganes de menjar-se-la tota, sinó per fer una altra passada al llop.
Quan ho hagué deixat tot en ordre, se'n va anar per uns dies a cercar altres aires.
Diumenge el llop l'esperà a l'hora convinguda, però es van fer les deu, les deu i cinc, i un quart de les onze, i la rabosa no apareixia. I ja el llop es va despacientar de veure que no venia.
-Aqueixa?... És una orgullosa i una creguda! És clar!: deu haver menjat i begut tanta cosa en els bateigs que no vol saber res de la mel. Jo solet me la menjaré.
Alça la pedra grossa, tragué la clau i va obrir. Però imagineu-vos quan arribà al gerró...
-Maledicció una i trenta mil voltes! Filla de satanàs! Ahhh! Rodera, verinosa, bandida!
Per la boca li eixiren les bromeres.
-Ara quan et trobaré me les has de pagar totes... però totes! Mira que deixar sense mel a un pobre llop com jo, vell i mig desqueixalat!... Jure que, en trobar-la, si és que la trobe, del primer mos li talle aqueixa cua tan estarrufada i bonica que porta i ja no la lluirà més com si fóra una princesa.
Va estar algunes hores buscant-la, i no la trobà en cap lloc. Però l'endemà a migdia, quan estava prenent el sol, com tenia costum de fer, va sentir unes passetes fines, menudes, elegants i... estava ací la maleïda rabosa.
-Com et trobes, pillot?
-Que com estic?-preguntà el llop amb una veuarra terrible.
-Quines maneres són aqueixes! Encara estaràs enfadat, després de la passada que em feres ahir?
-Jo a tu?
-I tant!
-Explicat, que si no t'expliques, et jure... Ja t'ho havia jurat: pegar-te dos mossos...
-No digues desbarats i fes el favor d'escoltar-me! Ahir se'n va fer una miqueta tard. Al voltant de les dotze, tota acalorada, vaig arribar a la cova.
-Ja men'havia anat! Són hores eixes de venir?
-És clar, és clar!... si ho se tot. Dalt del ginebre, quan jo vaig arribar, hi havia un pardalet, la cosa més xarradora i graciosa del món. Li ho vaig fer contat tot: tu, per davall, passejada cap ací, passejada cap allà. Tot era mirar el sol per veure-hi quina hora era i jo sense venir. Després, obrires la porta, tragueres el gerró i et pegares una fartada de mel...
-Això és...- anava a protestar el llop.
-Calla, calla i deixa'm acabar. Quan hagueres rematat la mel eixires i et quedares a la porta dormint com una soca. Però el bo del cas és el que ve ara!
Ací la rabosa esclafí una rialla.
-De seguida et posares a somiar i el pardalet vinga riure de sentir-te. Tu vinga queixar-te: "la rabosa que s'ha menjat tota la mel! La bandida que no men'ha deixat ni per a tastar-la!". I així et despertares mig endormiscat i vas començar a córrer sense parar d'insultar-me. Pobra de mi! Quan m'ho va contar el pardalet jo li vaig demanar: "no ho digues a ningú que jo estime molt al meu amic llop i no vull que ningú se li'n riga".
-Puc haver estat jo capaç?... Jo sóc molt somiador i pot haver-me passat això que conta la rabosa... Jo ahir em vaig adormir i... Sí, és clar: tot ho he somiat! Tonto de mi! Veges si arribe a pegar els tres mossos promesos a l'amiga rabosa, l'empastrada que faig!
Mentrestant la rabosa, que no el perdia d'ull, somreia filosòficament.
Així i tot, en el llop va quedar una mica de desconfiança. "I si tot açò que m'acaba de dir resulta una enganyifa més?".
-Escolta, rabosa. Jo, francament, em creia que tu t'havies menjat la mel. I havia jurat pegar-te tres mossos.
-Ah, sí? Això et pensaves, després d'haver-me faltat a la paraula i deixar-me sense convit?
-No és que pense mal, amiga, però...
-Sí, sí; però... tu no n'estàs satisfet. Trobe que podem fer una cosa: el sol, que ho arregle.
-Com?
-No saps tampoc com és la prova del sol?
-Jo què en vaig a saber?
-Demà si vols, anem a un cara-sol, ens hi gitem tots dos panxa a amunt i el sol ens farà suar. A qui li sue més el melic, aquell és qui se l'ha menjada.
-I on triarem el cara-sol?
-On voldràs. Si no et sembla malament, allà prop de la teua cova hi podem anar.
-Sí que és un bon lloc. Hi anirem demà, a les deu, sense falta.
I això feren.
I no havia transcorregut ni deu minuts, que la rabosa ja va sentir uns roncs que feien por: era el llop que dormia satisfet i confiat com ell sol ser. La rabosa, veent confirmades les seues astutes previsions, somreia. I quan cregué que el seu company havia agafat la sonada forta, es va alçar de puntetes, va cercar la claueta, obrí la cova i amb el dit va agafar la miqueta de mel que havia deixat al sòl del gerronet. Després es va acostar al llop i li va untar de mel el melic, sense despertar-lo. Més tard, es va torcar bé el dit, agafà la clau i tornà a fer-se la dormida al costat d'ell.
Al despertar-se, el primer que va fer el llop és mirar-se el melic:
-Gossos penjats! Açò és mel!
I pegà manotada a la rabosa per despertar-la.
-Perdona'm, amiga. Perdona'm el mal pensament que vaig tenir!
-Eh! On estic?- va fingir.
-Mira! Veges com tinc el melic de suat. I és mel!
La rabosa s'ho mirà ben mirat i digué:
-Tenia raó el pardalet.
I l'infeliç del llop pegà una abrasada a la rabosa.
-D'ací en avant, entraràs i eixiràs en ma casa tantes voltes com voldràs i alhora que et semblarà bona, i, si alguna vegada em falta alguna cosa, no t'ho culparé a tu mai. I si tinc ganes de pegar quatre mossos ben pegats, per a desfogar-me els pegaré al pardalet, per haver estat tan xarrador."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada