Rondalla: "Els guants de la felicitat" (Enric Valor)

Hi hagué, fa molts segles, un poderós marqués castellà. El castell era damunt d’una muntanyola i estava rodejat d’un jardí amb moltes plantes i arbres. Als peus del castell reposava, tranquil·la població. El marqués, que es deia Bernat de Vilian, s’havia criat en perpètua guerra amb els moros i amb els cristians veïns.

La seua muller, morta feia quinze anys de sobrepart, li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica, amb uns cabells com la nit, suaus i onejats, i uns ulls negres que enamoraven.

La filla Brunilda, era molt animosa i desperta, però estava sempre tancada al castell, perquè son pare, que se l’estimava moltíssim i creient protegir-la, li feia passar una vida molt trista i rodejada de avorriment. El seu pare, sols li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida, que se l’estimava també molt.

El seu pare tenia tanta por de que la seua filla s’enamorara i que finalment acabara com la seua mare.

Tanmateix, un matí, li agafaren moltes ganes de plorar, de estar al llit i de morir. El marqués  era aquell matí al seu gabinet de caça amb un criat. De sobte, va sentir trucar a la porta, i era Roseta.

–Què vols? Què succeeix?

–Senyor, Brunilda ha caigut malalta.

–Pare, vull anar-me’n on està la meua mare… vós em teniu en presó, i el meu cor necessita llibertat.

–Bé, Brunilda… No et caldrà anar al cel. Diumenge, dia de Pasqua, eixirem tots dos plegats a l’església.

Per fi, va arribar el diumenge de pasqua...

Eh, però avans haurem de contar tot el que va passar.

Tens raó, l’any anterior a tot açò, El marqués va tindre una petita guerra amb Raül de Mataplana, senyor de Penella i veí seu. No hi va haver vencedors ni vençuts; però quan Raül de Mataplana tornava cap al seu castell, muntat en un cavall, el feriren i morí allí mateix als braços del seu fill únic, en Carles.

Una vegada contat açò, tornem al Diumenge de pascua. En Carles de Mataplana s’enterà de que la filla del marquès anava a eixir del castell. Aquest, disfressat de pobre, arribà a la població del Marquès de Vilian i els esperà a les portes de l’esglèsia.  D’altra banda,  Brunilda no parava d’escoltar comentaris de gent del poble com...:

–És fina, és ben bonica, es molta dolça.

Ja arribaven a l’església. Dring, drong, feia la campana. Brunilda mentre donava les monedes, es tallà en sec quan va veure, vora la porta de l’església,  a un jove  que la va impressionar profundament pels seus ulls bells i imperiosos.

Acabada la missa, intranquil·la, volgué distraure’s una mica més, i va dir al seu pare que volia anar al mercat. Ell, no quedant-li altre remei, ho consentí. Al mercat, Brunilda volia mirar-ho tot. Passaren per davant d’una tenda que exhibia petites joies barates, vidrets, amulets, collars… El venedor els digué amb seguretat:

–Senyora, senyor… passeu dins, si us plau, que tinc una cosa que us interessarà.

Entraren  i, a l’acte, Brunilda es va encapritxar d’uns guants fets d’un teixit finíssim en fil d’or.

–Bon gust teniu, gran senyora! Açò, no sols són uns guants luxosíssims i de gran valor material, sinó que tenen la propietat de conduir la persona que els usa a la més completa felicitat.

El marqués estava content ja que s’havia resolt el seu principal problema: el de la felicitat de la seua filla sense que fos necessari que ella es casàs. En conseqüència, ara ja no pensava traure-la més del castell, i donà ordes per tal que tancassen qualsevol finestra per on Brunilda pogués veure una altra vegada algun home en la flor de la joventut.

Carles de Mataplana, que no altre era el jove que, disfressat, havia quedat impressionat per la Brunilda a la porta de l’església, va quedar-se encara quinze dies més a la població de Vilian, per tal de tornar a veure, de qui s’havia enamorat seriosament. Per fi, un dia, abans de tornar-se’n al seu castell, decidí fer una arriscada prova. Eixa mateixa vesprada, Carles s’altà als jardins del Castell del Marqués de Vilian. Estava convençut de que els déus dels enamorats els protegien.

Quina emoció quan veu la seua estimada, dolçament adormida…! Li mira les mans, i li’n veu una nueta i l’altra enfundada en un guant preciosíssim. I Tot seguit.. intrusos! ¡Els arquers! Presó o mort! Carles, sense pensar-ho agafa el guant i es perd pel bosc.

Els arquers arriben a la placeta:

–Qui hi ha? Qui era? Hem sentit…

Roseta, que acaba de despertar-se va dir...:

–Heu sentit… heu sentit… ¡Somiant, que devíeu estar! Aneu-se’n!

–Prepara’t, Roseta, que ens en anem! ¡Jo no ho puc resistir més!

–A on anem, senyora?

–Fora del marquesat, on no hagi d’aguantar més al meu pare.

Després d’una llarga nit, muntanyes amunt, muntanyes avall... Serventa i senyora es trobaven la mar de tranquil·les, per bé que vivien una arriscada aventura per terres desconegudes.

No sabien massa bé cap a on adreçar-se i, a la fi, decidiren com a destí una població important. Cap allí anaven quan,  es trobaren als soldats del castell de Vilian.  Brunilda fugí bosc endins i la pobra Roseta caigué en mans dels Soldats.

Camina que caminaràs, va arribar a un punt on s’acabava el pinar. Allí , la despertà el so d’un tro. Brunilda es posà dreta fins arribar davant d’una caseta de llenyaters. Brunilda trucà fortament a la porta.

–Reina del cel! Passeu, passeu…!

Li digué una dona amb veu amorosa. La jove passà, tancaren i la dona la va fer seure al racó del foc.

–Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit?

Brunilda li va explicar que anava perduda en busca de un amo.

–Oh, bona criada fareu, tan fina com sou! En tres hores podreu ser a la Torre , on viu una senyora molt rica que està malalta i no troba criades.

–Com li diuen, a aqueixa senyora?

–La viuda dona Frederica.

Al matí següent, Brunilda féu cap a la Torre. Tocà a la porta de la Torre, que era un gran edifici antic.

–Què voleu, fadrina?

–No necessiteu una serventa per a la senyora?

–Passa passa, Preneu seient, filla meua. ¡És que no sé com explicar-vos…! No sé… La senyora Frederica és molt bona, i… està malalta… però no té criades.

–I com pot ser que no tingueu servici? ¿És que no en trobeu?

–Trobar-ne sí… però se’n van totes! Ai! I se’n van malaltes. No sé… em doneu llàstima. Per això us ho dic… Aquesta casa està embruixada… Don Blai mateix va morir de por l’any passat.

–Vull veure la senyora.

El majordom la va conduir on era dona Frederica, una dama ja vella de setanta anys, a dona Frederica la jove li va caure en gracia, i Brunilda digué tota animosa:

–No us abandonaré; em quede amb vós.

I allí començà la seua nova vida. Cap a la mitjanit, un soroll va començar a per baix, per l’escala. I cada vegada més prop, anava pujant i acostant-se a la sala gran.

–Ai, ai, Mare de Déu! –es queixava la senyora.

Ring rong, ring rong, comença a tremolar tot el dormitori. En això, Brunilda, asseguda al llit i tremolant, va dir tota decidida:

–Si és cosa de Déu, que parle i demane allò que vulga; però si no ho és, ¡que rebente d’una volta!

Dins la sala s’encengué una flama blava, i, al moment tot era en silenci. I allí ja no se’n cantà ni gall ni gallina en tota la santa nit. A partir d’ahí Dona Frederica es posà bona del tot al no passar ja por.

Ja feia dos anys i mig de la arribada de Brunilda, sentiren grans trucs a la porta va resultar que era un soldat que venia des de castell de Mataplana. Armengol, (Home de confiança de Carles)  deia a la senyora i tia de Mataplana, el seu senyor estava ben malalt.

–Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una filla, per tal que li faça d’infermera.

–Gràcies, senyora. Per l’estima que tinc al meu senyor Carles, us dic que si aquest àngel  és qui el posa bo, no entenc jo res en aquesta vida.

Eixiren als dos dies i al arribar al castell de Mataplana era evident que el amo estava ben malalt, ja que tot estava descuidat i brut. De seguida, la Brunilda va conèixer a l’ Alberteta, la majordoma, una dona d’edat, la qual, després de haver-li donat de sopar i mentre li mostrava la seua habitació, la va informar així:

–Filla meua, tu dormiràs ací prop meu. Al castell, tu i jo som les úniques dones, ja que el senyor els ha agafat mania i no en vol veure cap.

L’endemà, durant l’esmorzar, la majordoma acabà d’explicar a Brunilda el que havia ocorregut a Carles de Mataplana feia més de dos anys...

–Ara veuràs, fa ja dos anys va tornar d’un de tants viatges, arriba ací malalt, febrós, com si estigués boig. Manà que despatxàs totes les dones del castell perquè si en veia una altra, es moriria d’un atac… Ah… i gitat, sols feia que repetir:

                    “Son pare l’ha morta! Son pare l’ha morta!”.

-A més un dia, va dir el nom d’una dona.

–Quin?

–Brunila… o cosa així.

Quina emoció en l’ànim de Brunilda! Per no fer-se sospitosa, va dissimular quant pogué i tot seguit es posaren a fer feina. A les deu del matí li explicaren a Brunilda:

–Bé, fins el dia d’avui heu anat vestida del que sou, és a dir, de dona. Però d’ara en avant –D’haureu de vestir de patge. Aneu a la vostra cambra i vestiu les robes que hi trobareu.

-D’acord

- Ah, una vegada canviada heu de fer un poc més ronca la vostra veueta, Consol si no, el nostre amo pot adonar-se de tot… Ah!, i haureu de canviar de nom. Què us sembla Salvador?

–Bo –i amb el nou nom entraren a l’habitació del malalt. Carles, tot demacrat, s’incorporà en el llit i li digué:

–Qui ets?

–Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.

–Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar.

Ell no havia notat res en aquell primer encontre; ella, de pensament, s’havia compromés a fer tot el que pogués per tal que aquell home recuperàs la salut. Alberteta, aquella nit, ja digué a Brunilda al’hora de gitar-se:

–Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies l’has fet menjar com mai fins aquest dia.

Brunilda s’enamorava cada vegada més d’aquell valerós i apassionat enemic de la seua casa. Moltes nits, en el seu dormitori, la jove reflexionava, asseguda al seu llit: “¿Quan li ho diré? Perquè ho he de dir, que sóc la filla del seu enemic el marqués de Vilian, aquella que va veure a la porta de l’església, la que ell creu morta”.

–Brunilda, Carles ha demanat veure coses, això és que vol visitar el misteri de la cambra fosca.

–Quin misteri?

–Doncs, Carles quan va tornar de Vilian tan trastornat, abans de caure en el llit anà a la torre a tancar-se en una cambra fosca que hi ha, i allí s’estigué més de mitja hora. Després va proïbir l’entrada i la clau sols la tingué ell, sota el coixí, ben amagada.

–Què deu ser? –s’encuriosí Brunilda.

A mitjan matí Carles reclamà al patge per tal que l’acompanyàs a la cambra.

–Espera’m ací fora –manà Carles tot nerviós.

Passat un temps no massa llarg, va reaparéixer. A penes si pogué tornar a la seua habitació.

Per altra part, Armengol (l’home de confiança de Carles) des del primer dia, va sentir una irresistible atracció per la bellíssima i seductora jove, i per por a que ella s’enamorarà del seu senyor, es va convèncer per buscar la perdició de la bona Brunilda.  I així va ser, aquella nit mateixa, Armengol quan va aconseguiren entrar a la misteriosa cambra i es trobà davant l’urna que contenia un guant, imagineu quina degué ser la seua sorpresa…

–Sembla un guant; és un guant… sí.

I aquella nit, Armengol s’amagà el preciosíssim guant. Carles, un matí, es va trobar amb prou forces per poder entrar de nou a la cambra. Al entrar , es féu groguíssim, cridà el patge i començà a estirar-se els cabells, boig, frenètic, descompost i amb un dolor al cor que se’n desfeia.

–Senyor, senyor! ¡Ella, morta i ara el guant desaparegut!

Brunilda, tota angoixada, començà a dirigir-li paraules tendres de consol.

–Ja el trobareu, senyor… Això té remei! ¡No us féu malalt, per l’amor de Déu!

–Ella, morta i el guant perdut! ¡Ella, morta i el guant perdut!

–Armengol , cal que registreu el castell de dalt a baix i que no n’isca ningú sota. ¡El guant d’or ha d’aparéixer!

–Així serà fet, senyor!

–Tu no sospites de ningú?

–Senyor… no us ho volia dir; però ja que m’ho pregunteu… Sí, sospite del vostre patge.

–De Salvador?

–Vós, segons la majordoma, guardàveu la clau sota el vostre coixí. ¿I qui té accés?

–Sí… no hi ha més remei que admetre-ho. Tanqueu-lo al calabós

Alberteta i Brunilda  esperaven fora en l’antesala. En això veren eixir Armengol, que preguntà:

–A on és el patge?

–Ací em teniu –contestà ella segura.

De seguit li diu a la Alberteta:

–Crec haver oït de boca del senyor la paraula calabós. Si a cas m’hi tancaven, com que ja no fa res el meu vestit de patge, feu el favor de portar-me al calabós la meua roba de dona.

–Així ho faré, filla de la meua vida! –assegurà Alberteta amb llàgrimes als ulls.

Al poc, Alberteta li dugué la roba i després se’n va anar a parlar per ella davant el seu senyor i fill de llet.

–Carles meu, senyor, vull que us repenseu…

–No el puc perdonar. No puc. Aquesta nit que s’encomane a Déu, perquè demà, en fer-se de dia, serà penjat al capdamunt de la torre.

–I quina prova teniu que ell ha furtat el guant?

–L’Armengol… –començà a dir ell.

–L’Armengol què sap? Sou vós qui ha de procurar saber-ne la veritat. A més, a ell ningú no s’ha atrevit tampoc a registrar-lo.

–Anem a regitrar-lo, vine tu també, dida!

Alberteta i ell, a poc a poc, anaren al calabós. Al davant de la porta van trobar un arquer custodiant-la.

–Dóna’m la clau i ves-te’n –li manà el senyor.

Entraren. Els dos es quedaren bocabadats: plantada al mig de la peça hi havia una dona fina, alta, molt bonica, una morena d’ulls negres.

–I el patge? I el guant? Sou vós qui el teniu?

–Sí, jo, Carles- Li’l va donar i ell digué toquejant-lo:

–Però aquest no és l’esquerre.

–No; aquest és el dret. El que busqueu, me’l deguéreu robar vós en el meu castell de Vilian. D’altra manera, no s’explica res.

–Us reconec, Déu meu, us reconec! Va caure agenollat, Sou vós, sou vós la que jo creia morta!… El marqués, vostre pare, va fer córrer la cruel notícia…

-L’altre guant cal que el busqueu al dormitori d’Armengol.

Carles, immediatament, va fer detenir Armengol i que fora tancat. 

D’allí en avant, Brunilda i Carles, enamoradíssims, passaren uns dies meravellosos explicant-se la llarga aventura que havien viscut.

La tia Frederica, al enterar-se dels noces del seu nebot i la seua estimada Brunilda, s’asegurà que feren les paus amb el marqués de Vilan. També va aconseguir que posàs en llibertat la Roseta, que feia anys vivia com una presa a les seues habitacions del castell.

Unes setmanes després,aplegaren tots a Vilian, on es van celebrar les noces de Brunilda i Carles.

¿I els guants? ¿Que va passar amb els guants?

Els guants… guardats i custodiats dins de la nova urna en la cambra nupcial. Es tornaren cendra a la vista de tots en el moment del naixement del seu primer fill.

“Ets clar, quan la  Brunilda ja havia trobat tota la felicitat que una dona pot aconseguir en aquest món”.